COMENTARI EVANGELI DE DIUMENGE 26 DE NOVEMBRE DE 2023 (Mt 25,31-46)
Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu” (Mt 25,40)
Hi ha moltes coses que hem de reconèixer als evangelistes. Una d’elles, és que ens ajuden a adonar-nos que el seu missatge és molt actual perquè descriu situacions que tenen paral·lels amb l’ara i avui. La realitat que descriu Mateu aquest diumenge és, desgraciadament, molt present als nostres dies. Només cal encendre la TV o trobar-se amb segons quina gent i, clarament, veurem en temps real què descriu l’evangelista. A més, dóna la casualitat que el context en què se sitúa és el Judici Final (sí, sí… quan passarem comptes tots…). Problema: diria que algunes persones encara no s’han adonat que aquest judici no implica penes (o sí, segons es miri…), sinó més aviat cares d’estupefacció. I, per què aquestes cares? Doncs perquè quan les persones ens adonem que el que Jesús valorarà serà com hem estimat, potser ens posarà en un compromís tan gran que ens quedarem amb cara de “pasta de boniato”… No tothom entén això, ni tan sols els que ho haurien d’entendre millor que uns altres, però Sant Joan de la Creu ens ho va recordar amb la seva afirmació cèlebre “Al atardecer de la vida, nos examinarán en el Amor”. El que ens passa és que aquest examen no tots saben que no és teòric, més aviat és pràctic. Pels que ens dediquem a la docència, s’entendrà perfectament si dic que la proposta de Jesús és com una situació d’aprenentatge, en la que es posen en pràctica totes les competències. La competència que surt en aquest evangeli és la d’estimar. En la meva opinió, només hi ha un tipus d’amor. I permeteu-me que defugi la distinció clàssica que ens parla de filia, eros o àgape. Està molt bé per fer una tesina o un assaig. Ho pot fer qualsevol. Però jo crec que només hi ha un tipus d’amor, que és l’AMOR. I punt. L’AMOR de Jesús. Estimes o no estimes. I punt. I aquest amor s’expressa amb plenitud quan s’identifica amb els més vulnerables, perquè aquests són els que corren més el risc de perdre la dignitat (que tots tenim perquè som fills de Déu!). I els vulnerables són els benaurats. Sí, sí… els de les benaurances. De tant en tant, caldria rellegir-les per tal de refrescar el xip cristià de cadascú. Hi ha una que, personalment, em crida molt l’atenció perquè, potser, és una de les que aquesta societat va més coixa. Us la recordo: “Feliços els perseguits a causa de la justícia, perquè d’ells és el Regne del Cel”. Sí, sí. Lluitar per les causes justes és complicat i, més, quan no et sents recolzat… Avui dia hi ha persones atacades, menyspreades i humiliades per defensar la justícia social, la transparència i la coherència de vida. Inclús en àmbits o institucions a on no hauria de passar. És trist veure com alguns o algunes institucions trepitgen la dignitat de la persona i no s’adonen que, quan fan això, també trepitgen Jesús. I ja no parlem ni de l’ètica, ni dels principis fonamentals, ni dels valors extraevangèlics…
El Regne de Déu és pels benaurats perquè el Crist s’identifica amb ells. La pregunta és: realment, estem vivint d’acord amb els valors del Regne de Déu que ens comenta l’evangelista? Ara, més que mai, el món ens demana una aposta clara: la misericòrdia i la coherència de vida o fer com el jove ric de l’evangeli que, tot i reconèixer que seguia les normes, marxà trist donant l’esquena als valors d’Aquell que l’estima perquè tenia molts béns (Mt 19,22). Tenir massa béns (egoismes, ànsies de poder, poca transparència, poca educació…) potser ens allunya de Jesús, no trobeu? És clar, primer un ha de ser conscient que té massa béns…
I si, d’una vegada per totes, ens deixem de teories i anem a la pràctica? Si no hi ha un compromís amb la justícia i la defensa del vulnerable, no cal que parlem del Regne de Déu, perquè aquest passaria a ser ciència ficció. Per sort, avui en dia tenim persones que han decidit convertir la seva vida en un ministeri (que vol dir, servei, per si no ho sabieu…) i són un referent per aquest món al que ja fa massa temps que li dura el refredat. Perquè són un referent, no?
El meu sincer reconeixement a aquelles persones i institucions que s’esforcen cada dia, amb transparència i humilitat, en viure el missatge de l’Evangeli. Però només a aquestes persones i institucions. A la resta, els fariseus despistats del nostre segle, els desitjo molta sort perquè crec que ells no busquen Jesús, més aviat al Wally…
Qui tingui orelles, que escolti.
Comentarios
Publicar un comentario