Mireu l'Anyell de Déu!
“Mireu l’Anyell de Déu”. L’afirmació de Joan expressa una convicció profunda. Aquí es nota que Joan no descriu Jesús, més aviat sintonitza amb ell. Quan els dos deixebles escolten Joan, les seves paraules són tan convincents que no dubten en seguir Jesús. Us heu preguntat mai per què unes persones són més convincents que unes altres? Jo crec que no és perquè poden demostrar allò que afirmen, és més una qüestió de confiança. Entenc que els deixebles confien en allò que diu i fa el Baptista i, per tant, amb això en tenen prou. I és que hi ha PARAULES i paraules, les que s’emporta el vent…
Tots coneixem persones que tenen un bon discurs, fins i tot atraient, però no són gens convincents. En certa ocasió, vaig llegir un article del Dr. Francesc Torralba en el que parlava del ser i de l’obrar. Vaig entendre que afirmava que la coincidència entre el ser i l’obrar denotava coherència de vida. Aquesta coherència és la que crec que va cridar l’atenció dels dos deixebles, per això van posar la mirada en Jesús i el van seguir. Però Jesús, quan s’adonà que el seguien, els preguntà: “què busqueu?” Fixem-nos que no els pregunta “qui busqueu?”, sinó “què busqueu?” No és la típica pregunta retòrica, tipus “què tal?”. Va més enllà. Pretén incidir en el més profund de les aspiracions de la persona. El “què busqueu?” podria unir-se al “qui sóc””, “d’on vinc”” i “cap a on vaig”. Són les preguntes sobre el sentit de la vida. Són els anhels transcendents de qualsevol persona que no es conforma amb la finitud de l’existència i aspira a més. És el neguit que sentia el Comte de Lautréamont quan afirmava a Els cants de Maldoror: “Experimento aquesta necessitat d’infinit… Però no puc, no puc satisfer-la! Sóc fill d’home i dona, segons m’han dit. I això em deixa bocabadat; creia ser més”. No hi ha ni ateus, ni agnòstics, ni indiferents quan Jesús es gira i ens pregunta: “què busqueu?”. I la resposta reconeix en si mateixa el valor de Jesús: “Mestre”, l’interpel·len. El mestre és qui parla amb autoritat, com Jesús. El mestre és un guia, un referent. I per això, els deixebles de Joan pregunten a Jesús “on t’estàs?” perquè volen quedar-se amb ell, volen viure com ell, volen confiar en ell. I la resposta de Jesús va ser molt interessant: “Veniu i ho veureu”. Veniu amb mi i veureu qui sóc. Perquè no hi ha una altra manera de viure el missatge cristià si no és vivint al costat de Jesús i coneixent-lo a través de l’Eucaristia, dels sagraments, de la pregària, de l’Evangeli…
Amb una alegria immensa, Andreu va a trobar al seu germà Simó i li diu que havien trobat el Messies. És que, potser, l’estaven buscant? És la resposta emocional a una troballa que sempre havies esperat, potser inconscientment. Igual el que havien trobat abans no els havia omplert del tot… L’Església, avui, és la que esperem com a hereva, transmissora i garant del missatge de Jesús? Potser la desconfiança de moltes persones és, precisament, perquè no trobem els referents o els messies amb els quals ens puguem identificar. El ser i l’obrar del Dr. Torralba… Igual estem cansats de sentir grans discursos buits que es queden només en boniques paraules i que no tenen ressò en les vides particulars. És lògic, doncs, que molta gent resti indiferent al missatge cristià quan els discursos no s’encarnen. I aquesta gent sovint demostra més coherència que alguns creients perquè, com a mínim, entenen que quan el missatge cristià no té un paral·lel en les obres, no ve de Jesús.
És per aquest motiu que Andreu va portar el seu germà a on era Jesús i no li va lliurar un llistat bibliogràfic per consultar. El va dur a la font, a l’Ungit. I aquesta trobada va ser tan intensa que Simó ja no seria Simó, sinó Cefes. La trobada amb Jesús et canvia la vida, com va passar amb Abraham i amb Jacob quan es van trobar amb Déu.
Cada vegada valoro més les bones persones. Aquelles que són empàtiques, que viuen amb honestedat i que tracten bé a la gent, com feia Jesús. Ell ens va ensenyar la importància que té l’amor i el respecte. Per això encara no entenc com persones que suposadament es consideren cristianes siguin capaces de viure fent tot el contrari del que va dir i fer Jesús. De viure traint els principis fonamentals com si res. Ningú és perfecte, és clar, però crec que tots podem fer una mica més d’esforç per evitar la hipocresia, que és un dels grans mals d’aquests temps. Potser aquestes persones encara no s’han trobat amb Jesús, malgrat ho vulguin aparentar… I de què serveix, això? Per promocionar? Per semblar millors que ningú? Quina pena, viure encadenat a les ànsies d’aparentar… i quin avorriment! Però bé, tenim la Quaresma per canviar, oi? I quina sort que la Quaresma és cada any! Així, podem fer-nos els sords durant uns quants mesos com si no passés res i després, durant la Quaresma, caure en el compte que som cristians… Com si el perdó fos un simple solucionari al qual accedeixes quan et convé! En fi…
Senyor Jesús, et demano que ens ajudis a perseverar en la vivència del teu missatge. Que ens ensenyis a pensar i a viure amb coherència i que les adversitats no ens desanimin. Dóna'ns força per continuar, malgrat les decepcions.
Qui tingui orelles, que escolti!
Comentarios
Publicar un comentario