A PROPÒSIT DE L’EVANGELI DE DIUMENGE 23 DE MARÇ Lc 13,1-9
Una ovella negra a la família
L’evangeli d’avui comença amb un drama. Ponç Pilat ha ordenat assassinar uns galileus que estaven oferint un sacrifici al Temple de Jerusalem. A més, ha passat un accident i han mort unes persones perquè els va caure a sobre la torre de Siloè. La pregunta que es fa el món hebreu és: “quin pecat han comès els que han mort?” Perquè la idea era que els pecats provocaven càstigs divins.
És una de les moltes afirmacions ancorades en la Tradició que Jesús qüestiona. Resulta que no tot el que es fa habitualment ha de ser lícit sempre, no trobeu? Ni tan sols allò que surt a la Llei, perquè els homes han demostrat al llarg de la història que poden manipular-la tant com vulguin. Per molt que Déu vulgui transmetre un missatge benefactor, sempre hi ha algú que el tergiversa i el fa servir en benefici propi. Voleu dir que Déu és aquell que és capaç de castigar amb la mort a unes persones mentre ofereixen un sacrifici o quan es trobaven a prop de l’estanc de la torre de Siloè? A quin cap pot entrar això? Només a un cap sense escrúpols.
No necessitem defensors de la Llei o dels costums que només es dediquin a cobrir l’expedient normatiu, sense aturar-se a reflexionar sobre els principis d’aquestes lleis i normes. És fàcil aplicar allò que ja està escrit, ho pot fer qualsevol. El que no és fàcil és anar a contracorrent i defensar allò que és lícit, tot i que no surti a norma ordinària. Què diu la norma respecte a una vinya que no dona fruit? És fàcil: si no fa fruit, no serveix. Per tant, cal tallar-la. Aquell cuidador que realment valora allò que ha plantat, potser es pot qüestionar si realment és lícit tallar-la. El que ho veu de lluny, sense cap vinculació emocional, creu que la vinya molesta. Avui, molts propietaris acostumen a ser insensibles envers els seus camps i no dubten en tallar el que faci falta, fins i tot tallen l’honradesa, la transparència i l’honestedat que són les que mantindrien saludable el seu camp.
Avui en dia, necessitem cuidadors com el de l’evangeli, que tinguin paciència però que també siguin capaços de tallar quan sigui necessari. Les nostres comunitats són fràgils perquè sovint les decisions fàcils són les que tenen pitjors conseqüències. I si, a sobre, tenim la mala sort de comptar amb propietaris que no valoren com cal la terra, es fa necessari prendre decisions per salvar la collita.
És cert que les nostres comunitats són com una familia i a la familia se l’estima. Però, qui no té un familiar, un cosí o una cosina, que és la oveja negra de la família i que té una actitud que pot resultar ser una mala influència per als altres? Al meu parer, la resta de la família hauria d’intentar reorientar aquesta actitud perquè va en detriment dels altres, per no dir que fa mal a la persona mateixa. Si ningú fa res per ajudar, vol dir que no l’importa el més mínim. És més, si ningú fa res, pot semblar que s’està d’acord amb aquella actitud i que es permet que faci tot el mal que cregui oportú.
Per tant, pot ser que hi hagi un propietari que vulgui tallar caps però si, al mateix temps, hi ha un cuidador que és capaç de dur la contrària al propietari perquè vol defensar allò que és just, sempre tindrem l’oportunitat d’aconseguir que imperi la justícia, l'honestedat i la transparència. El que passa és que, malauradament, sovint trobem propietaris i cuidadors que són del mateix pal i així és impossible fer res. I si, a banda, fan servir tots els paranys possibles per sortir-se amb la seva, incloent-hi aparents acords preventius per amagar la veritat i possibles nepotismes diversos, entrem en un bucle de plausible corrupció i conspiracions inaguantable. Ja tenim Borgias de sobra a la part més fosca de la nostra història… Això sí, sempre disposem del comodín del público dels jubileus, les indulgències i les peregrinacions per penedir-nos i tornar a començar. Alguns, partidaris de la instrumentalització i del lucre dels ritus, deuen afirmar: "No està malament penedir-se i recomençar cada vint-i-cinc anys. Mentrestant, tenim més de nou mil dies per practicar la hipocresia". Teniu un florí de sobra per pagar l’ego d’aquest senyor/a? Això us assegurarà menys temps al purgatori (si és que ens posem d’acord i decidim si existeix o no).
Total, “ande yo caliente, ríase la gente”.
Qui tingui orelles, que escolti!
Comentarios
Publicar un comentario