EVANGELI DE DIUMENGE 6 D’ABRIL. Jn 8,1-11
Hipòcrites!
Els evangelis estan farcits d’aquest tipus de situacions que ens fan plantejar com ha d’actuar un autèntic seguidor de Jesús. Malgrat tot, sovint continuem actuant amb hipocresia. Gràcies a Déu que tenim els jubileus i podem fer un reset, no? Però, és clar, quantes vegades hem començat de zero des de l’episodi de la dona adúltera? El primer any jubiliar tinc entès que va ser entorn l’any 1300 i, tot i que amb una periodicitat diferent, ja hem arribat al del 2025. Si fem una mitjana aproximada, quants jubileus haurem celebrat? I quants paripés s’hauran fet? Perquè moltes persones han fet servir aquest recurs per pal·liar les seves penoses actituds davant la gent. Quina llàstima que es faci servir el do de la induglència jubilar per amagar aquesta maldat! Sí, sí… ara algú em podria recordar el “quantes vegades he de perdonar?” de Mateu 18 o allò de “parar l’altra galta” de Lluc i Mateu. Demagogia barata, perquè ni la primera ni la segona expressió volen dir el que habitualment tothom entèn… El trist és que entrar en aquest bucle es consideri una resposta adequada. No sé si hem arribat a setanta vegades set anys jubilars, però diria que això no expressa ni el sentit de Mateu 18, ni el de la galta de Lluc i Mateu, ni l’esperit jubilar.
Recordant l’episodi de la dona adúltera i observant el nostre entorn, ens adonem que la hipocresia expressada en aquell grup encara avui perdura a part de les nostres comunitats. Potser no es llencen pedres a les persones, però sí de tant en tant se les margina pel simple fet de buscar i defensar la veritat. I, precisament i per desgràcia, sembla que les pedres d’ara també les llencen algunes de les persones que menys t’esperaries, aquelles que es proclamen defensores de la dignitat humana, les aparentment intocables, donat que, massa sovint ja, acostumen a actuar impunement i sense cap tipus de repressàlia institucional.
Tinc curiositat per saber què va escriure Jesús al terra amb el dit. Amb tot, m’atreveixo a intuir que Jesús segurament va escriure la paraula “hipòcrites” o “covards”. Això denota una actitud valenta d’una persona que és capaç de no deixar-se condicionar per cap llei injusta ni per cap autoritat opressora. Això és el que hauríem de fer tots els que seguim Jesucrist: resistir-nos a la hipocresia i ser capaços de qüestionar la interpretació de les normes que els homes ens han fet creure que beuen de les fonts bíbliques. És que apedregar una persona fins que mori respon al desig de Déu? Sobren la pregunta i la resposta. La solució és fàcil i passaria per preguntar-nos: Què faria Jesús?
Perquè la doble moral és una ferida profunda en el cos de Crist. Què seria d’una Església que parla de Déu però massa vegades no viu com Jesús? Una Església que predica el perdó, però sovint li costa oferir-lo? Una Església que parla d’humilitat, però es tanca en l’autodefensa insitucional? I amb això no vull dir que Jesús no negui el pecat de la dona (per cert, on és l’home que la va ajudar a cometre adulteri?). No el justifica, però posa la persona per damunt de la norma. Per això, necessitem una Església que deixi caure les pedres de les mans, que reconegui els seus propis errors abans de parlar de les faltes dels altres, que es deixi sacsejar per l’Evangeli, encara que això li costi el prestigi, el poder o la seguretat i que deixi d’arxivar o dissimular el que hauria de ser públic.
La dona adúltera, doncs, no és només un personatge de fa dos mil anys. Avui té molts rostres: els que han estat ferits injustament, els que han estat jutjats per defensar la justícia, els que han estat avergonyits per mantenir-se ferms en les seves netes conviccions, els que han estat marginats per defensar la veritat mentre alguns dels autèntics responsables s’amaguen darrere una suposada autoritat sagrada.
És cert que l’Església, com a institució fundada per Crist, no és un club de perfectes, sinó un hospital de pecadors, entre els que m’incloc. Amb tot, això no pot ser l’excusa per viure amb la màscara posada, passant conscientment de la veritat i la justícia perquè, tot i que Crist no va rebutjar els que el van traïr, així no estem fent cap bé a ningú.
“M’agrada el vostre Crist, però no m’agraden els vostres cristians. Els vostres cristians són tan diferents al vostre Crist…”. No sé si realment Gandhi va dir aquesta frase, però seria bo aturar-nos un moment, reflexionar entorn les seves paraules i preguntar-nos per què pensava això.
Personalment, tinc una lleugera idea. I vosaltres?
Qui tingui orelles, que escolti!
Comentarios
Publicar un comentario