La gràcia i la veritat han vingut per Jesucrist.
El qui és la Paraula s’ha fet home. Si la paraula, la que no és de Déu, és poderosa, imagineu-vos, doncs, la Paraula de Déu! Ja que Joan fa referència al Gènesi, recordem el relat de la creació. Què passa quan “Déu digué?” Doncs que “la llum va existir” (Gn 1,3), que “Déu va separar les aigües” (Gn 1,6)... i que “Déu va crear l’home a imatge seva” (Gn 1, 26). Doncs, ara, aquesta Paraula poderosa és la Paraula Encarnada, és a dir, Jesús. I Déu, no només es vol comunicar amb la paraula (el “Déu digué”) sinó que es vol donar a conèixer a través del seu fill Jesús. Ja veieu que Déu no es queda amb les paraules, és una persona d’acció. Les homilies, els escrits i les classes magistrals a l’estil “totxo” diria que no són de l’estil de Déu. Ens ho ha demostrat moltes vegades. L’Antic Testament ja prefigura Jesús, però Déu no en té prou amb això… Massa teoria, com diria avui l’actual llei d’educació. Volem projectes! Situacions d’aprenentatge! Doncs aquí teniu la millor situació d’aprenentatge de la història de la humanitat: Jesús de Natzaret, el projecte de Déu fet carn. Només coneixent Jesús, ja no ens cal redactar la programació didàctica. Tot Ell és un compendi de competències específiques, competències transversals, vectors i programes d’innovació: si volem conèixer Déu, només cal mirar Jesús als ulls. Als ulls de Jesús, eh? No als ulls d’aquell que crec que és Jesús. Perdoneu, però aquí no hi ha lloc per a les males interpretacions. Jesús ens ha mostrat l’autèntic rostre de Déu, que és el que és. I punt. Si miro als ulls de Jesús, només puc veure Déu. Si veig alguna cosa més, o tinc problemes de vista o problemes de fe. No hi ha gaires opcions més. I perdoneu-me el to…
M’agradaria que ens aturéssim a pensar amb quin Jesús es voldria quedar cadascú. Amb el Jesús coach? el Jesús líder? El Jesús filòsof? El Jesús profeta? Amb el Jesús, fill de Déu, nascut d’entre els més humils, que ha vingut a ensenyar-nos i a compartir l’Amor del Pare, fins i tot lliurant la seva vida? Jo crec que aquí rau el quid de la qüestió. Si admirem només al Jesús coach, matem al Jesús-Déu. Si veiem només al Jesús-líder, matem al Jesús-Déu. Si contemplem només al Jesús-filòsof, matem al Jesús-Déu. Si ens quedem només amb el Jesús profeta, matem al Jesús-Déu. Jesús no ha vingut al món a “ajudar-nos a aconseguir les nostres fites”. No ha vingut al món a “gestionar un grup”. No ha vingut al món a “fer-nos classes de filosofia”. No ha vingut al món a “predir el futur”. Déu s’ha fet home per tal que vivim el seu infinit amor. Sí. I si vivint aquest infinit amor aconseguim les nostres fites, genial! Si aprenem a gestionar grups, perfecte! I si, de pas, filosofem i repensem les coses… doncs millor! Però no ens equivoquem de Jesús, buscant el Jesús que més ens interessi. El papa Francesc, abans de ser-ho, parlava de la “mundanitat espiritual” quan es referia a la pèrdua de la particularitat cristiana i a la “comoditat teològica”. Afirmava que un perill de la mundanitat espiritual, entre d’altres, era fer servir la fe com a mitjà per a la promoció personal. De què em sona, això?
Després del periple de Déu, des del llibre del Gènesi fins a l’Apocalipsi de Joan, encara no ens ha quedat prou clar qui és Déu-Pare, Déu-Fill i Déu-Esperit Sant? I per què, doncs, encara hi ha persones que s’aferren a la seva autoritat per tal de desvirtuar la imatge de Déu? Per què la resposta d’aquestes persones a la crida de Déu, que hauria de ser coherent, de vegades resulta ser tot el contrari? Perquè, per a Déu, crec que la teoria només és vàlida si acaba en un bon practicum. I ja ho podeu intuir: el practicum de Déu va obtenir una Matrícula d’Honor.
El nostre practicum, aprova o va directe a la convocatòria extraordinària? Alguns, no obstant, han de promocionar de curs per la impossibilitat legal de repetir…
Ai, ai, ai… Qui tingui orelles, que escolti!
Comentarios
Publicar un comentario