Els meus ulls han vist el Salvador
Lluc comença el capítol segon amb l’edicte del Cèsar August, el naixement de Jesús i l’anunci als pastors. L’evangeli que llegim aquest diumenge ens situa en l’episodi de la presentació de Jesús al Temple de Jerusalem. Després de ser circumcidat pel mohel el vuitè dia de vida, calia continuar amb els rituals segons els preceptes de la Llei de Moisès. El llibre del Levític (cap. 12) determinava que la dona havia de purificar-se als quaranta dies del naixement del nen (més dies, si era nena) i que el primogènit havia de ser lliurat (consagrat) al Temple i després redimit. L’episodi recordava l’última plaga d'Egipte en la que es van salvar els primogènits d’Israel. És curiós com Lluc identifica la purificació de Maria amb la presentació de Jesús i no parla, almenys explícitament, del rescat de Jesús que havia de ser de cinc sicles de plata (Nm 18,16). El parell de tòrtores o els dos colomins es referien a la purificació de la mare. I, Jesús, doncs, no va ser rescatat? Jo crec que l’evangelista ens deixa intuir que Jesús es va quedar al Temple, al costat de Déu, de per vida. Va romandre unit al Pare per sempre. Una cosa semblant passa amb l’episodi del sacrifici d’Isaac. No us heu fixat mai que, al final del relat, Abraham “va tornar" (3a persona del singular)? I el seu fill? També "es va quedar” a dalt de la muntanya, on era Déu… Si teniu curiositat, mireu Gn 22,1-19.
El Fill de l’Home ja té uns quants dies de vida, uns quaranta. En el mateix capítol dos, l’evangelista ens explica com ha nascut Jesús: els pares no troben lloc a la casa que la família de David segurament tenia a Betlem i han de refugiar-se a la part baixa. Els primers que l’acullen són uns humils pastors. Quina rebuda pel Salvador del món, oi? On són els mestres de la Llei, els sacerdots i els notables? Potser recitant les Escriptures, de memòria, com si fos la lista de los reyes godos? Per cert, algú la recorda? Suposo que estaven ocupant els seus “despatxos” vigilant que ningú no es saltés cap precepte… I, potser, mentre “despatxaven”, s’oblidaven precisament d’aquests preceptes… “Haz lo que digo…” Però els pastors sí que tenen temps d’anar a veure això que ha passat i que el Senyor els ha fet saber (Lc 2, 15b). Típic, oi? Les persones que fan les coses de cor sempre troben l’oportunitat de complir amb el seu deure moral. Per als altres, hi ha una “fila zero” que és molt més còmoda i que, sempre, es veu més i és més cool.
El relat ens presenta dos personatges que viuen al marge del postureig litúrgic. Per un costat, Simeó, home just i pietós que havia manifestat que no volia morir abans de veure el Messies. Segurament, era un home gran i entranyable que hauria passat sense pena ni glòria per la vida, però amb una riquesa interior molt profunda. Això en ho demostra el fet que l’evangelista afirma que Simeó es va dirigir al Temple guiat per l’Esperit. Això vol dir que Simeó sí tenia orelles i, per tant, sí escoltava Déu. Estava atent. Responia a la seva vocació. Moltes mercès, Senyor, per posar-nos al nostre camí persones que resten atentes a la teva crida i hi responen amb honestedat, coherència i netedad de cor! I aquesta disponibilitat no era exempta de tristesa perquè, davant de l’alegria del naixement del Salvador, Simeó augura l’espassa que traspassarà l’ànima de Maria. Una espassa que representa el repte d’assumir una doble maternitat: Maria és la mare de Jesús i també de de tots els seus deixebles (Jn 19, 26-27). Moltes mercès, Maria, per assumir aquesta missió que esdevindria, també, un drama com a mare. El drama de la Trinitat! Només espero que siguem mereixedors d’aquest sacrifici, comportant-nos com a bons fills teus.
L’altre personatge és Anna, una profetessa. També Lluc diu que tenia vuitanta-quatre anys, dona gran i entranyable, entregada al servei del Temple des de que havia enviudat. Fixeu-vos que diu l’evangelista: “Mai no es movia del temple i donava culte a Déu nit i dia amb dejunis i pregàries”. Ja veieu, una altra dona anònima que es lliurava a Déu sense pretensions de grandesa. Tenim moltes dones com Anna a les nostres comunitats, oi? Segur que teniu al cap algún nom. Dones senzilles, que no volen destacar i que estan disponibles sempre, nit i dia.
Simeó i Anna són dos perfils de persones que ens trobem a les nostres parròquies. Cristians humils, voluntariosos, pietosos, amb esperit de servei que viuen amb il·lusió el missatge de Jesús i confien en què tots aquells que tenen la responsabilitat de mantenir-lo amb vida es comportin, també, com Simeó i com Anna. Malauradament, aquesta confiança, de vegades, es transforma en desencís quan t’adones que aquells referents no ho eren tant… Quina llàstima!
John Lennon va dir que “la vida és allò que passa mentre estàs ocupat fent plans”. Simeó i Anna no van conèixer John Lennon, però el que l’evangelista ens deixa clar és que els plans de tots dos es van fer una aturada tècnica quan van veure el Messies. I nosaltres, continuem perdent el temps amb la “burrocràcia”, la “falsocràcia”, els discursos buits, els interessos personals i les “classes magistrals” mentre deixem que els altres acullin el Fill de Déu? O serem capaços, com els pastors, de renunciar a la doble moral i pensar i obrar tal com Déu ens va demanar? Més que res, perquè quan el ser i l’obrar van junts, això ens ajuda a ser feliços. Recordeu les benaurances…
Tant de bo que la propera vegada que Jesús es presenti al Temple, es trobi amb els qui s’ha de trobar, acollint-lo i sense entretenint-se en el seu egocentrisme. Que Maria, Josep, Simeó i Anna guiïn els nostres passos.
Qui tingui orelles, que escolti!
Comentarios
Publicar un comentario