LA COMPASSIÓ I LA MISERICÒRDIA. DIUMENGE 31 DE DESEMBRE

LA COMPASSIÓ I LA MISERICÒRDIA

A propòsit de la diada dels Sants Innocents

Per què patim les persones? És una de les grans preguntes sobre el sentit de la vida. L’ésser humà és interrogatiu per excel·lència i per això es fa preguntes. Hi ha preguntes i PREGUNTES. De fet, les que més ens preocupen són les PREGUNTES. Quan, en el cas que ens ocupa, ens fem conscients de les nostres limitacions, del sofriment i la mort, llavors entren en joc els grans interrogants. 

El sofriment és un d’aquests grans interrogants. Com és possible que Déu, que ens estima, permeti el patiment i el dolor? Jo faria la pregunta d’una altra manera: per què els permetem nosaltres? Jo crec que a Déu l’hauríem de mantenir al marge. És el recurs fàcil, mirar al cel per demanar explicacions i oblidar-nos de l’aquí i ara. El mal natural no el podem evitar, és fruit de la naturalesa limitada de les coses. Però, i el mal moral? Aquest sí que el podríem evitar. I si no l’evitem és perquè abusem de la llibertat que Déu ens ha donat. Només hi havia dues opcions: o bé Déu ens creava lliures o bé ens programava com si fossim robots i, per tant, la nostra vida i els nostres actes haurien estat predeterminats. Què estem fent, doncs, amb la nostra llibertat? En un món tan interconnectat, no ens adonem que l’ús de la nostra llibertat té repercussions en l’altre? Joseph Gevaert, en el seu llibre “El problema del hombre” afirma que “la llibertat no existeix ni pot concebre’s fora de la relació interpersonal”. Llavors, si assumim ser lliures, hauríem d’exercir la nostra llibertat amb-els-altres, no trobeu? Està clar que no ho fem així. Si no, per què hi ha actituds que atempten contra la llibertat dels altres? Em refereixo a les imposicions, a l’egoisme, a l’enveja… que porten a l’anorreament de la persona.

Per altra banda, he de reconèixer que el problema del sofriment i, en definitiva del mal, no es pot resoldre des de la perspectiva racional. Si hom vol fer el bé i evitar el sofriment, necessita viure-ho des de la fe, l’esperança i la caritat (compassió, misericòrdia, amor). Per tant, parlar del sofriment també ens porta a la pregunta sobre la misericòrdia i sobre el perquè de les accions humanes. Un gran tema de l’antropologia filosòfica i teològica.

Compassió significar “patir junts”, “patir amb”, sentir el sofriment de l’altre com si fos propi. La misericòrdia és tractar amb compassió aquells que pateixen. Jesús es va mostrar, en nombroses ocasions, compassiu i misericordiós. Ell combinava sempre la teoria amb la pràctica, sense desmerèixer el que anomemen misteri, allò que la raó humana encara no pot abastar.

La meva opinió és que un dels mals d’aquest món, a banda del sofriment i del dolor, és l’ambigüitat. I no em refereixo al contingut dels missatges, sinó més aviat al continent. Charles Péguy, filòsof i escriptor, va escriure: “No m’agraden els beats, els qui creuen que són de la gràcia perquè no tenen força per ser de la natura. Els qui creuen que són en allò etern, perquè no tenen coratge de ser en allò temporal. Els qui creuen que són amb Déu perquè no són amb l’home. Els qui creuen que estimen Déu perquè no estimen ningú”. Potser Péguy no és un gran referent per a l’Església (tampoc sant Agustí no va néixer sant…) però, només per curiositat, el dia abans de morir a la batalla del Marne (I Guerra Mundial) es diu que va passar tota la tarda als peus de la Mare de Déu, a una capella a Vermand (França). Diria que Péguy, en aquest escrit, critica aquesta doble moral. La dels que viuen com a netes creatures espirituals, al marge de la “impuresa terrenal”, i la dels que tenen el manual del “Tractat de Déu” a la tauleta de nit, però se n’obliden  del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant. Això sí, tenen el Tractat tot subratllat i amb notes als marges…

En conclusió, crec per moltes reflexions que fem al respecte i per moltes homilíes que s’escriguin, la resposta al sofriment romandrà sempre com a misteri. Especialment, toca la fibra quan les víctimes són les persones més vulnerables i  són, precisament elles, les que més ens necessiten. En tots els casos, cal actuar perquè, certament, mirar la Creu ens pot reconfortar, però això no pot ser l’excusa per justificar el que no és justificable. Jesús ens diu a Mc 16 que cal anar per tot el món per anunciar la Bona Nova de l’Evangeli. Tots tenim clar que la Bona Nova és Jesús, oi? I tots tenim clar que la Bona Nova s’identifica amb amor, fidelitat, honestedat, humilitat, integritat, veritat, justícia i defensa del més vulnerable? 

Tots farem el que podrem, oi? Però, al final, el que ens ha de donar força és la nostra confiança en Déu. Si toca patir persecucions per defensar la justícia, ni que sigui en un context de situacions esperpèntiques com, per exemple, les situacions en les que aquells que estan cridats a lluitar per la justícia no ho fan… Lloat sigui Déu! Quan arribi l’hora que ens trobem amb el Pare, mostrarem allò que som i allò que hem sigut i s’efumaran les aparences, els egoísmes i l’amor refusat (Josep Gil, Escatologia Cristiana). Què sentirem quan ens aturem davant de Déu, cara a cara,  i ens miri amb el seu amor indulgent? 

Us convido a escoltar a Bach (Cantata BWV 33) “Només en tu, Jesucrist, resideix la meva esperança” per tal que ens inspiri i ajudi a estar més units a Jesús.

Qui tingui orelles, que escolti!