NADAL AMB SACARINA

Diumenge 24 de desembre de 2023

“Déu se’ns acosta. Déu ens visita. Déu és fa Home. Això és Nadal!”. Aquesta cançó és típica del present temps litúrgic. Ens recorda, alegrement, el misteri de l’Encarnació: Déu ha decidit restar tan a prop nostre, perquè ens estima, que li demana a Maria que l’ajudi a fer-se ésser humà, per habitar entre nosaltres. 

És una època de l’any en la qual ens envolta l’esperit nadalenc: pau, amor, solidaritat, empatia… I, sí, de vegades sembla tot molt “ensucrat”, com que “toca fer-ho”, com artificial. La veritat, és difícil gaudir de l’esperit nadalenc al costat de tantes situacions no desitjables. Tenim guerres, tenim crisis humanitàries, tenim morts, dolor… És molt trist! Però, al costat d’aquestes, també tenim altres situacions que no són tan “internacionals” i que estan vinculades a la grandesa i la misèria de l’individu. Amb les guerres, coexisteix la falta de diàleg; amb les crisis humanitàries, existeix l’egoisme i amb les morts i el dolor humà roman la indiferència.

Així no anem enlloc. Crec que és normal que, davant de tot plegat, aparegui la inseguretat. No és per a menys! Amb tot, no podem perdre l’esperança. Quan ens trobem envoltats de tanta maldat, cal girar el cap a la Creu per contemplar Jesús crucificat i comprovar que ell ho va passar abans que nosaltres. Com deia molt bé Mn. Gil al seu llibre Escatologia cristiana, “la Creu del Ressuscitat és el fonament de la nostra esperança”. Però vull afegir que això no ha de ser una excusa per minimitzar els efectes d’aquestes situacions ni per procurar no respondre-les amb la major contundència.

Malgrat tot, al costat d’aquestes situacions execrables, n’hi ha d’altres que sovint queden relegades a un segon pla, com si no es veiessin. Potser no es veuen (perquè, moltes, es disimulen bastant…) però són igualment destestables. Em refereixo a les actituds que van darrera de les ànsies de poder, dels interessos propis, de la manipulació, de la doble moral, de la mentida, de l’ús desmesurat de l’autoritat, de la doble personalitat… Totes elles tampoc no ajuden gens a viure l’esperit nadalenc que, amb tant d’amor, va inaugurar Maria en el relat de l’evangeli d’aquest Diumenge. Algunes de les persones que hi darrere d’aquestes actituds estan tan entretingudes en anununciar “a toc de trompeta, com fan els hipòcrites a les sinagogues i pels carrers, perquè tothom els alabi” (Mt 6,2) que, no només han perdut l’horitzó, sinó també el dret a ser referents íntegres i coherents.

Ja n’hi ha prou de mirar només el gran melic del món (i que, en moltes ocasions, no acostuma a ser el propi). En tenim un, que és més petit i el tenim més a prop, i que és el de cadascú. També caldria donar-li un cop d'ull, no trobeu?

Qui tingui orelles (i melic), que escolti!