"Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m’he complagut."
Ens tornem a trobar amb Joan Baptista a l’evangeli d’avui, insistint en la novetat del bateig que havíem d’esperar de Jesús de Natzaret. El cosí de Jesús també continua mostrant-nos la seva humilitat i el seu esperit de servei. És conscient que ell només ha vingut a preparar el camí d’un que és més gran que ell. Us imagineu que Joan, amb la capacitat d’atracció de masses que tenia, hagués pres el lloc de Jesús? Potser no hauria estat gaire difícil en un context messiànic com aquell, però no va ser així. Joan va assumir el paper que tenia, sense ser oportunista ni ambiciós, i posant a cadascú al lloc que li corresponia. Va fer servir els dons que Déu li havia donat tal i com tocava, assumint el rol de servidor. Quantes persones coneixeu que utilitzen les seves situacions de privilegi per treure’n profit personal? Jo en conec alguna i encara no acabo d’entendre com no se li cau la cara de vergonya! Que persisteixi en aquestes actituds em fa qüestionar l’autenticitat del seu compromís. Amb tot, dóno gràcies a Déu per les persones que acostumen a actuar amb honestedat i sense amagar res. Moltes mercès per no haver caigut en actituds que em semblen tan miserables!
Quina sorpresa es duria Joan en veure Jesús que demanava el baptisme! Jesús, que era lliure de pecat, es vol submergir en l’aigua del perdó? I és que Jesús va assumir la condició de pecador, sense ser-ho, igual que Déu es va fer home, sense necessitat. Per què? Doncs perquè el millor per transmetre un ensenyament és fer-ho amb l’exemple, fent d’aquest ensenyament una experiència de vida. “Salva’t a tu mateix, si ets Fill de Déu, i baixa de la creu!” (Mt 27, 40b). Us sona? No va baixar de la creu, oi que no? És revelador veure com Jesús assumeix el pecat quan demana ser batejat i, al mateix temps, també ho fa a la Creu, quan rep els pecats de tots com a penyora expiatòria: “Mireu l’Anyell de Déu, el qui treu el pecat del món” (Jn 1, 29b). És un exemple molt clar el que dóna Jesús, però difícil de dur a la pràctica en el dia a dia. Avui, qui és capaç d’ “ajupir-se i deslligar-li les corretges de les sandàlies” a algú? De vegades, ni tan sols aquells que ho han promés ho fan… Resulta desconcertant trobar-se amb aquestes contradiccions, oi? Promeses i compromisos que se’ls emporta el vent…
Tot i les dificultats, tinc la sensació que l’evangelista ens anima a perseverar en el moment en què relata que “el cel s’esquinçava”. És una manera que té Déu de dir-nos a tots: Ei, escolteu! Que em teniu aquí, amb vosaltres! I us estimo molt! I aquest amor, Marc l’identifica amb un colom. L’Esperit Sant, que és l’Amor de Déu, és expressat de la forma més quotidiana possible, amb un senzill colom, com les coses senzilles de la vida. On volem trobar Déu si no és en la vida quotidiana? El colom no és l’animal més majestuós de la natura, però representa l’Esperit. Curiós, oi? Jesús tampoc no era d’una família poderosa, però és Déu fet home. Curiós, oi? Els apòstols no formaven part de les famílies més notables, però es van lliurar a Jesús. Curiós, oi? Ja veieu que a Déu el format no l’interessa gaire, més aviat és la puresa de cor el que valora.
Aquella veu que diu “Tu ets el meu fill, el meu estimat” s’adreça a nosaltres, a tots aquells que compartim el baptisme de Jesús. Si no rebem i entenem aquest missatge, estarem posant barreres a la iniciativa divina. Si no ens sentim estimats per Déu, rarament coneixerem el Pare. Déu s’ha complagut en Jesús perquè en Jesús es segella l’aliança de Déu amb la humanitat, la Nova Aliança. I aquest testament implica un model a seguir, de coherència, honestedat i integritat al qual tots hi estem cridats. Especialment, i per opció personal, hi són cridats els nostres referents espirituals perquè són ells els que han decidit viure aquests valors i són ells, precisament, els que més ens haurien d'ensenyar a predicar amb l’exemple. La resta, només, exercim el sacerdoci universal… Un altre dia parlarem de l’Església que som i de l’Església que volem…
“Un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme. Un sol Déu i Pare” (Ef 4,5-6). La resta, Déu dirà. Però sort que, tot i que “els membres són molts, el cos és un de sol” (1Co 12,20)... El problema és que és difícil que el cos funcioni bé quan l’orella vol veure o els ulls volen escoltar… Caldria fer una mica més d’esforç per conciliar totes les parts d’aquest cos per tal que es converteixi en un tot harmoniós, però això no depén només de sant Pau…
Qui tingui orelles (per escoltar la veu que ve des del cel), que escolti!
Comentarios
Publicar un comentario