COMENTARI DE L’EVANGELI DE DIUMENGE 4 DE FEBRER. Mc 1, 29-39

COMENTARI DE L’EVANGELI DE DIUMENGE 4 DE FEBRER. Mc 1, 29-39

I ella es posà a servir-los

Jesús avui es troba a casa de Simó i Andreu. La sogra de Simó està malalta, amb febre, lluitant contra alguna infecció. Malauradament, tots tenim guerres en les que ens veiem abocats a combatre, malgrat no vulguem. Hi ha molts virus al nostre món. La guerra biològica s’ha convertit en un instrument molt destructiu, però no tots els patògens són visibles només al microscopi. Els virus necessiten cèl·lules d’un altre ésser viu per poder sobreviure. Podríem dir que són paràsits perquè envaeixen un altre organisme del que se n’aprofiten… Ui, no m'estireu de la llengua… Charles Darwin parlaria d’una selecció natural on els virus que són capaços d’envair una cèl·lula per poder-se replicar serien els que sobreviurien. Pobres cèl·lules, oi? Quina culpa tenen? Però, és clar, els virus necessiten destruir els sistemes immunològics dels hostes per sortir-se amb la seva… Què hi farem, és la lluita per la supervivència! Amb tot, que el dèbil sigui el que perd no és un missatge massa cristià, no trobeu? Per això, Jesús venç la injustícia guarint aquella dona: Jesús no pot permetre que el dèbil sigui el que perdi i actua, no es queda sense fer res… El més fàcil hauria estat deixar que la naturalesa seguís el seu curs. Què seria, doncs, dels miracles? Sort que encara no coneixem la dimensió religiosa de les cèl·lules…

Després d’aquesta reflexió que podria emmarcar-se en el debat ciència i fe, tornem amb la sogra de Simó. A Jesús no li fan por els virus perquè diumenge passat el vèiem expulsant un paràsit d’un home a la sinagoga. Però l’acció que Jesús fa amb la dona és especialment significativa i va més enllà d'una guarició. Com tot el que Jesús fa, la guarició de la sogra de Simó ens ensenya la manera d’actuar de Jesús. El Messies no només s’acosta a la dona, sinó que l’agafa de la mà. Això és empatia de veritat. A més, potser la dona es trobava en situació d’impuresa, donat que estava malalta, i tocar una persona impura t’inhabilitava per relacionar-te amb Déu. Una altra vegada, Jesús porta les lleis i els preceptes a la plenitud. Ja no cal buscar l’aigua de la font de Siloè o de la piscina de Betesda, perquè Jesús mateix és la font d’aigua que purifica (recordem que va ser precisament Jesús qui va dotar d’aquest preuat do a l’aigua del Jordà). A més, els efectes d’aquesta aigua són molt significatius: quan la sogra de Simó es recupera, el primer que fa es servir-los. Així, veiem que quan la mà de Jesús acarona una persona, el resultat és la diaconia perquè et sents cridat a servir. Per això no acabo d’entendre les actituds de persones que, suposadament, han estat acaronades per Jesús i la resposta no és la diaconia, més aviat la humiliació, la mentida i la manipulació.

Malgrat l’activitat frenètica que acostumava a tenir Jesús (a l’evangeli de la tempesta calmada Jesús es va quedar adormit…), “de bon matí” Jesús se n’anà a un lloc solitari a pregar. És la trobada inevitable i necessària amb el Pare, que és l'essència del seu pensament i el seu obrar. La sintonia que Jesús té amb el Pare, que és molt més que sintonia, és unió hipostàtica, només és possible si el seu pensar i el seu obrar miren en la mateixa direcció. Així és. Amb Jesús no hi ha lloc per a la incoherència i les contradiccions, peti qui peti… És curiós com aquest és un dels ensenyaments que Jesús es va encarregar d’inculcar-nos, segons consta als evangelis i, al mateix temps, també és una de les actituds que més es troba a faltar en certes persones. És cert que el missatge de Jesús crida l’atenció i, de fet, forma part dels anhels més profunds de totes les persones. Però Jesús no és un protagonista d’una pel·lícula, que avui fa de Messies i demà d’astronauta. Jesús és el Fill de Déu, i ho és sempre. No hi ha caracterització ni canvi de papers. Per tant, a qui li agradi la pel·lícula del cristianisme ha de saber que el protagonista és autèntic i no pot pretendre adaptar-lo a les seves necessitats. No sé fins a quin punt Simó i els seus companys ho entenien això. Pel que diu l’evangelista Marc, “es posaren a buscar-lo”. Em recorda a la situació que també van viure Josep i Maria quan van perdre Jesús de vista a Jerusalem. Va ser el seu propi fill qui els va dir “no sabieu que jo havia d’estar a casa del meu Pare” (Lc 2,49). Simó i els seus companys tampoc potser no havien caigut que Jesús estava “a casa del seu Pare” i es sorprengueren perquè no el trobaven.

Ningú diu que acompanyar Jesús sigui fàcil, però es torna encara més difícil quan ens autoconvencem que podem predicar Jesús de qualsevol manera amb l’excusa que Déu és amor. Jesús enfoca la seva vida a allò que és essencial. Tot no s’hi val. Per això, quan els seus acompanyants li retreuen que tothom l’estava buscant, la resposta de Jesús és prou clara: jo no he vingut a fer-me un “bany de masses” sinó a mostrar qui és el Pare.

En breu, prepararem les màscares de carnaval. Potser durant aquests dies ens voldrem disfressar, fins i tot ens canviarem el nom, però espero que a l’enterrament de la sardina ens desfem de la disfressa…

Qui tingui orelles (i disfressa), que escolti!