COMENTARI DE L’EVANGELI DE DIUMENGE 10 DE MARÇ. Jn 3,14-21

COMENTARI DE L’EVANGELI DE DIUMENGE 10 DE MARÇ. Jn 3,14-21

Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic

Quan Moisès enlairava la serp al desert, els que havien estat mossegats es curaven, salvaven la vida. Només calia dirigir la vista a l’estendard i el verí desapareixia de la sang de les víctimes. És fàcil trobar la similitud amb la Creu de Jesús. Els qui van ser presents durant la crucifixió de Jesús, rebien la salvació des del Gòlgota, amb Jesús clavat ben alt. Des de les altures, Jesús convertia el seu últim alè de vida en la salvació de tots, ens treia el verí del pecat.

La mort de Jesús és una gran mostra de l’amor que Déu ens té: “ha donat el seu Fill únic perquè tots els qui creuen tinguin en ell vida eterna”. Fixem-nos que diu tinguin vida eterna, en present. Ho dic perquè, per molta gent, la vida eterna és com una mena de recompensa que vindrà al final, com si el temps previ a la mort no comptés per a res. És cert que en el moment de la mort s’acaba el temps de l’home, és el moment de la plenitud humana, el de la llibertat consumada. Però, precisament, s’acaba el temps de l’home perquè l’home el porta vivint des que va començar a viure. La vida eterna no s’ha d’esperar, perquè comença quan Moisès enlaira la serp. Quan el cristià dirigeix la mirada a la Creu, inicia el camí de la vida eterna. Aquesta no és el futur, més aviat és el present i el futur.

Quan hom participa de la vida del Crist i s’identifica amb Ell, ja participa de la vida eterna perquè és la vida de Déu. No és bonic viure al marge de Déu amb l’excusa que el judici misericordiós de Déu evitarà que no gaudim de la seva presència eternament. A més, la vida de Déu és per a viure-la, no per a desitjar-la mentre et perds pel camí. La vida no és el que passa mentre fas altres plans, com deia John Lennon. És el que passa, avui i ara, mentre vius l’avui i l’ara. L’avui i l’ara de Déu és estimar el món, però l’avui i l’ara dels homes és respondre a aquest amor també amb amor, no amb prèdiques i arguments baratos i buits. Els que no creuen en Déu no només són els que no el reconeixen, sinó també aquells que sí el reconeixen de paraula, però no d’obres. I no hi ha condemna més gran que aquella que tu mateix et guanyes. No és Déu qui condemna, som nosaltres els que ens condemnem quan fem servir la llibertat per enfosquir allò que hauria d’estar il·luminat.

La vida eterna és viure la vida de Déu i quan Jesús va morir a la Creu ens va obrir les portes del cel, però d’un cel que es comença a viure en el temps de l’home per, després, continuar-lo gaudint en el banquet de noces de l’encontre escatològic. El problema és que sovint la foscor és més atraient que la llum. Hi ha persones que són més nocturnes i els agrada treballar a la foscor esperant aprofitar, vergonyosament, la misericòrdia de Déu que els acollirà amb els braços oberts. A més, com molt bé diu l’evangelista, les obres dolentes es fan a la foscor perquè si es fessin a plena llum del dia, tothom les veuria. Aquests (i aquestes), els de les obres dolentes, viuen a les masmorres, on els forts murs impedeixen passar la llum, tot i que, de tant en tant, pugen (això sí, amb ulleres de sol com els vampirs) per tal d’intentar contagiar el verí de les serps de Moisès al desert. És cert que alguns, tot i no viure a les masmorres, ja s’han acostumat al verí i, fins i tot, se senten a gust amb aquesta sensació. No necessiten dirigir la mirada amunt per veure cap estendard ni cap Creu perquè el seu cor està tan acostumat al verí, que no requereixen cap antídot. Aixó sí, no paren d’afirmar que és important pujar a la muntanya o mirar la serp. Jo no sé si aquesta gent es pensa que els altres som idiotes o si, realment, són tan patètics que han perdut la capacitat de discernir entre la realitat i la ficció o, pitjor, que es creuen allò que diuen. Si és així, ja no hi ha remei. Ni estendards, ni serps, ni miracles, ni creus, ni res. 

Espero, pacientment, el dia en què certes persones quedin enlluernades per la Veritat i la veritat. I no em refereixo al dia del Judici Final: obtindran la seva recompensa. Serà interessant veure-ho...

Qui tingui orelles, que escolti!