COMENTARI DE L’EVANGELI DE DIUMENGE 17 DE MARÇ DE 2024. Jn 12,20-33

COMENTARI DE L’EVANGELI DE DIUMENGE 17 DE MARÇ DE 2024. Jn 12,20-33

Pare, glorifica el teu nom!

Un pare o una mare desatén al seu fill? És que, potser, una esposa o un espòs no s’estimen l’un a l’altre? Un prevere no té com a  referent Jesús de Natzaret? Un bisbe tracta malament als membres de la seva diòcesi, essent deshonest, abusant de la seva autoritat i faltant a la veritat i al missatge de l’Evangeli? Oi que no? Què s’esperava, doncs, de Jesús? Que ens deixés abandonats? És clar que no! Jesús ens va estimar molt, fins a l’extrem de donar la seva pròpia vida, tal i com va ser.

Precisament, la glorificació de Jesús és la manifestació plena de la presència de Jesús perquè és l’amor que s’expressa a la Creu l’essència de la seva vida. Un amor que, sovint, implica caure a la terra per donar fruit. Què he de dir? Preguntava Jesús. No respondre a la missió que tenia encomanada? Trair la naturalesa divina? Doncs no, he de dir Pare, glorifica el teu nom! Que vol dir, que no es faci la meva voluntat sinó la teva (Lc 22,42) que és, clarament, la demostració de l’amor que Déu té al món.

I els presents no només escolten la veu de Jesús, també el Pare mateix es dirigeix a ells. Però, com passa sovint, algunes persones no reconeixen la veu de Déu, perquè es pensen que és un tro. No han caigut en el compte que la veu del Pare és suau, amorosa i no fa por. A vegades passa que aquells i aquelles que parlen de Déu ho fan amb un to agressiu, amb insinuacions i actituds que no són de Déu. D’aquesta manera, és molt difícil associar la veu de Déu a una realitat amable. Llàstima que, per culpa d’uns quants, fem difícil l’accès a Déu.

I la veu de Déu no es dirigeix a Jesús perquè ell ja ho té prou clar. Som nosaltres els que necessitem gran quantitat de proves per reconèixer el Messies. Necessitem veure el patiment de prop per comprovar les coses. Certament, podria ser més fàcil però no va ser així. Jesús va haver de ser enlairat perquè el món reconegués que aquest home era innocent (Lc 23, 47b). Quantes morts, quants mals, quantes injustícies es produexien a causa la ceguera de les persones? Per què la victòria de la llum ha de passar sempre per la tenebra? I per què hi ha tanta por a denunciar la tenebra? Ens juguem molt i no sé si en som conscients.

Certament, la història de la salvació no té sentit sense la passió, mort i resurrecció de Jesús. Però, la pregunta que ens podem fer tots és: per què no vam ser capaços de veure que Jesús era una persona innocent? I ara, per què encara continuem conduint a la creu persones que no tenen culpa? És que no hem tingut prou amb la ficada de pota que vam fer amb Jesús? Si no som capaços de viure honestament, de defensar la justícia i protegir els més desfavorits, haurem llençat el sacrifici de Jesús a la brossa.

La Quaresma ja s’acaba. Els evangelis d’aquest període ja ens donen prous pistes per canviar la nostra manera de pensar i d’actuar. I no serveix només predicar per, després, deixar la mitra guardada a l’armari fins diumenge vinent. La saviesa popular sempre ens pot orientar una mica: “Davall d’una capa, qui sap qui s’hi tapa”.

Qui tingui orelles, que escolti!