COMENTARI EVANGELI DIUMENGE 3 DE MARÇ DE 2024. Jn 2, 13-25

COMENTARI EVANGELI DIUMENGE 3 DE MARÇ DE 2024. Jn 2, 13-25

El zel del teu temple em consumeix

La Pasqua era una de les festes del pelegrinatge, juntament amb Pentecosta i la Festa dels Tabernacles: “Tres vegades l’any tots els homes aniran a presentar-se davant el Senyor, el teu Déu, en el lloc que ell haurà escollit: per la festa dels Àzims, per la festa de les Setmanes i per la festa dels Tabernacles” (Dt 16,16). Però quan hom arribava a Jerusalem, no era estrany que la primera impressió fos, a banda de la majestuositat del Temple, que arribaves a un mercat. Entre que havies de canviar la moneda perquè els diners romans tenien imatges i que havies de comprar els animals sans per fer els holocausts, podies oblidar la raó fonamental per la qual pujaves a Jerusalem: presentar-te davant el Senyor.

Són les incongruències que hi havia i que actualment hi ha. Si vull presentar-me davant el Senyor, vaig al Temple on, suposadament, m’hi trobaré amb Ell, oi? La nostra sorpresa és que, de vegades, quan pugem a Jerusalem i anem al Temple ens trobem amb vedells, moltons i coloms que ens fan trontollar el cap i ens despisten. Però jo no venia a trobar-me amb Déu? I que fan aquests animals aquí? És natural que la nostra actitud sigui de sorpresa quan ens trobem amb certa biomassa a un lloc on no l’hauríem de veure. Si vull veure animals, faig una excursió al zoo de Barcelona o em poso un documental de la 2… Quan hom pensa en el seu Temple, s’imagina un lloc de trobada, assistit per levites que han decidit exercir el seu ministeri com a resposta a una crida que els porta de la mà a tenir una actitud d’acollida envers els pelegrins, una actitud de bondat, de sinceritat i d’esperit de servei. No sé si és aquesta la situació del nostre Temple. Personalment, he tingut unes experiències que em desanimen bastant i més quan, aparentment, l’única opció que hi ha és el conformisme i veure com les coses s’estan fent molt malament i no hi ha interès per millorar-les. L’única esperança que em queda són les persones que sí tenen clara la seva missió i no és, precisament, la de fer mal a ningú. Ah, i l’esperança més important, que és Jesús de Natzaret. Aquest sí que no falla mai. Confiem que Jesús tingui molt bones raons per haver de posar-nos a tots en aquesta tessitura. De totes maneres, em quedo amb el consell que sant Pau donà a Timoteu:  “Tu, persevera en el que has après i has acceptat fermament, recordant qui t’ho ha ensenyat” (2Tm 3, 14). Recordo perfectament els qui han estat els meus mestres i, curiosament o per desgràcia, segons es miri, no tenen ni mitra ni bàcul, només confiança absoluta en Déu, com Simeó i Anna. Quina llàstima que siguin aquests els mestres que viuen a l’ombra! I quina pena que tot s’hagi d’acabar a la Creu perquè se’ns obrin els ulls…!

En aquest evangeli quaresmal, ens tornem a trobar amb els efectes de les temptacions. Per què m’he conformar amb trobar-me amb Déu si, a més, en puc treure un benefici? És clar, ningú pensa en preguntar-li a Déu si la fe implica també aquesta pretensió de lucre. Potser perquè la seva resposta seria un NO rotund?. Millor no preguntar. És l’error que va cometre el jove ric de l’evangeli (Mc 10, 17-30) quan li preguntà a Jesús què havia de fer per a posseir la vida eterna. Segurament, el jove ja sabia què li dirà Jesús perquè el Messies coneixia la Llei. El que no s’imaginava és que Jesús aniria una mica més lluny… on el jove no és capaç d’arribar. Segurament, quan el jove se’n anà tot trist és probable que pensés: la culpa és meva per preguntar i per passar-me de llest. La trobada amb Déu no és un simple coincidir amb, és una connexió profunda amb allò que és diví per tal de fer estada en ell (Jn 14, 23b). Si no és així, el que estem fent és convertir Déu en un producte que es pot comprar i vendre.

Un altre tema és el dels senyals. “Amb quin senyal ens demostres que pots obrar així?”, li pregunten a Jesús. Fa setmanes parlàvem de l’egocentritis i ara surt la senyalitis i la titulitis. Però què més ha de fer Jesús per demostrar que és el Fill de Déu i ha vingut al món a servir-nos i a donar la vida per nosaltres? Només faltaria que Jesús hagués de tenir una targeta de presentació. Ja m’ho imagino:

Jesús, Fill de Josep i de Maria

Tekton.Profeta.Sacerdot.Rei.Fill de Déu.Sanador.Ressuscitador.Rabí.Pescador d’homes.Evangelitzador.Bon Pastor.Intercessor.Màrtir.Salvador del món.Psicòleg.Etc.

Si necessitem que Jesús ens dexi la seva targeta de visita, mala peça al teler… És com si jo li demanés a la meva mare que m’ensenyés la data de caducitat de la llet que m’ha preparat… Nen, que és ta mare!! No veus que t’estima i no et faria mal?? És que creus que, potser, et donaria un escorpí?? (Lc 11,12b). Vet aquí que Jesús no es fiés d’ells perquè els coneixia tots. Avui, malauradament, hi ha tanta gent de la que no et pots fiar,  inclús en el Temple, que sovint es fa difícil conviure-hi. Són aquells que venen vedells, moltons i coloms (i fum…) mentre, al seu darrere, Jesús mateix els mira resignat. Abans del Concili Vaticà II, com a mínim, mentre es presidia, a l’altar tenies el Cos Místic de Jesús davant, al Sagrari, cara a cara. Ara, com que, a vegades, és habitual presidir donant l’esquena al Sagrari, és més fàcil disimular la hipocresia d’alguns perquè no miren Jesús als ulls i poden evitar la vergonya que genera no ser fidels als principis que, suposadament, representen. Ja ho diu el refrany: “d’allò que els ulls no veuen, el cor no se’n dol”.

I si Jesús necessita targeta de visita per tal de justificar la seva actitud amb els mercaders, imagineu-vos-ho amb el tema de la resurrecció. I és que mentre tenim cobertes les nostres necessitats bàsiques, que són les temptacions del desert, no ens cal pensar en l’Escatologia, oi? Potser no pensem en la resurrecció, però sí en la misericòrdia de Déu, veritat? Mentre estigui pululant per aquest món, gaudint dels beneficis de la venda dels coloms, moltons i vedells, tot anirà bé, oi? Quan arribi el moment que s’acabi el temps de l’home, llavors sí que recuperarem el llibre de Mn. Gil d’Escatologia Cristiana i buscarem l’apartat que parli del “judici misericordiós de Déu”. Buf, sort que tenim aquesta opció, oi? Després de passar olímpicament dels preceptes, Déu em dona una altra oportunitat. Ara sí que serà el moment d’obrir els ulls i fer una Tomassada: “perquè m’has vist has cregut?” (Jn 20,29), li preguntà Jesús a Tomàs. Doncs, “feliços els qui creuran sense haver vist!”

Senyor, no crec que, donades les circumstàncies, hi hagi la necessitat de destruir el Temple per tal de començar de nou. Hi ha molts i moltes que no s’ho mereixen, començant per Déu mateix, perquè també és casa seva. Però, si mirem enrera, Déu va començar vivint al desert a un humil tabernacle. Potser un bon diluvi ens ajudaria a tots a despertar i a refrescar les responsabilitats que vam adquirir quan ens vam batejar. Però, qui seria un bon candidat/a per quedar-se a l’arca? Jo segur que no, però espero que no em deixin a mi fer la llista. 

Sarcasmes i ironies a part, no aniria malament abandonar d’una vegada la nostra zona de confort i denunciar tot allò que fa mal a la dignitat de Déu i a la de les persones (que és la mateixa). Ja sé que és temptador convertir el Temple en l’Animal Farm de George Orwell, però trobo que no seria la manera més correcta de tractar Déu: “al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu” (Mt 22,21).

Qui tingui orelles, que escolti!