DIUMENGE DE RAMS. 24 DE MARÇ. Mc 14, 1-15,47

DIUMENGE DE RAMS. Mc 14,1-15,47

La Glòria de Déu és l’antiglòria humana

El camí a la Creu no comença avui, Diumenge de Rams, sinó al mateix moment del sí de Maria. És un camí inevitable, traçat per la inclinació natural de l’ésser humà a no complir la voluntat de Déu. No tots tenim la força d’Isaïes al que “El Senyor ha parlat a cau d’orella i no s’ha pogut resistir ni fer enrere” (Is 50,5). Alguns, humilment, accepten aquesta limitació i es posen a les mans de Déu perquè els ajudi. D’altres, però, ni l’accepten humilment ni fan propòsit d’esmena perquè no perceben que fan res malament. És clar, humiliar les persones, abusar de l’autoritat, trair els principis morals, embrutar el nom de Déu… no és prou per avergonyir-se i demanar perdó, oi? És que no serveix l’exemple de Jesús que, tal i com diu sant Pau als cristians de Filip, sent de condició divina, “no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no-res, fins a prendre la condició d’esclau” (Fl 2,6-7)? Avui, la voluntat d’algunes persones de guardar-se gelosament de respondre a la vocació de Déu brilla per l’absència. Més aviat brilla la mentida, la foscor i els cors tocats per l’egoisme i les aspiracions de grandesa. Suposo que aquesta gent no pot suportar veure Jesús entre el públic, formant part del populus. Han de formar part de la organización del evento, portar pinganillos per comunicar-se amb Déu i la targeta de l’organització penjada al coll perquè tothom els vegi, com els fariseus de l’evangeli que anaven per les cantonades i les sinagogues amb filactèries de sobra perquè tothom els veiés.

A dos dies de la festa de Pasqua, en lloc de preparar el sopar i celebrar plegats que Déu ens va alliberar de l’esclavitud, els fariseus tramen la manera d’apoderar-se de Jesús i matar-lo. Vet aquí el savoir faire d’aquestes persones que esperaven i anunciaven el Messies…. Què bonic, no? Un home que ha demostrat durant tota la seva vida pública que s’ha posat a la nostra disposició, té merescuda la persecució i la mort com el pitjor dels delinqüents de l’època? I no se li acut a uns altres que als hereus de la tradició. Mare de Déu! Cada cop més contradiccions! Doncs, igual que en els nostres temps. Contradiccions, contradiccions i més contradiccions. Que vull servir a la societat? Em faig corrupte. Que vull defensar els més pobres? Em dedico a malbaratar els recursos i aprofitar-me personalment d’ells. Que em presento com a referent moral? Doncs, fes que el que dic però no el que faig. Que Déu em diu que m’estima i envia el seu Fill únic perquè tingui cura de nosaltres? Doncs el crucifiquem i tan frescos… És una mica com la fàbula de la tortuga i l’escorpí. Al final, la tortuga li pregunta: per què m’has picat si saps que ens ofegarem tots dos? L’escorpí respon: és la meva naturalesa. 

Amb tot, em nego a pensar que la naturalesa de les persones sigui dur Jesús a la Creu. Estic segur que entre tanta maldat, encara hi ha homes i dones, com la de Betània, que són capaces de llençar el perfum de nard apostant per les coses autèntiques. La llàstima és que avui, en molts contextos, llençar el perfum al cap de Jesús es consideri malbaratar-lo. Per això ens passa els que ens passa… I quan no és el perfum, són els maleïts diners que porten Judes a lliurar Jesús als romans i porten a la humanitat a la misèria més absoluta. Però quin misteri ens insta a vendre el més preuat que tenim per trenta monedes de plata? Avui en dia, no es porta el pagament en plata però sí cobrar en orgull o estatus. La dignitat no té preu, però alguns i algunes es pensen que es pot comprar. Bernard Le Bouvier de Fontenelle, escriptor francès del segle XVII, afirmava que l’orgull és el complement de la ignorància. Doncs quants/es ignorants que hi ha, malgrat fardin de currículums de tropecientas pàgines i es creguin més llestos/es que ningú! Colla d’il·lusos/es…

Amb els il·lusos, també hi ha els bocafluixos/es. Aquells que mostren una empenta brutal, que defensen la veritat, la justícia i la humilitat des del micròfon i, després, amb prou feines distingeixen entre la veritat i la ficció. Són els “no sóc pas jo”, els que porten la cara de Jesús dibuixada a la samarreta perquè se suposa que és el seu referent i, un cop tornen a casa, se la canvien de seguida no sigui que arribin a identificar-se amb Ell de veritat i hagin de descobrir com és viure en cristià. Tenen sort que Jesús ens estimi tant i tingui santa paciència, fins i tot quan no són capaços de vetllar ni una hora.

Després d’anys convivint amb Jesús, no entenem realment el seu missatge. Pensem que fer servir el perfum amb Jesús és malbaratar-lo, no podem aguantar ni una hora pregant, no entenem la destrucció del santuari en tres dies… Qualsevol persona normal perdria l’esperança en la humanitat i en Déu després d’aquestes demostracions d’incomprensió, però Jesús no. La resposta de Jesús a tot plegat és la confiança en Déu i en la pregària: “Eloí, Eloí, lemà sabactani?”. És un clam d’ajuda, però al mateix temps d’agraïment: “L’ajuda em vindrà del Senyor, que ha fet el cel i la terra” (Sl 120).

I no hi ha dubte. Aquest home és el Fill de Déu. Si per admetre-ho, ha estat necessari que la cortina del Santuari s’esquinci, que així sigui. Però, si us plau, no la tornem a cosir. S’ha de mantenir esquinçada, perquè Déu ja ha trencat fins i tot les barreres de la mort. No hi ha tela que pugui separar ja el cel i la terra.

Qui tingui orelles, que escolti!