EVANGELI DE DIUMENGE 23 DE JUNY DE 2024. Mc 4, 35-41
Per què sou tan covards?
Després que Jesús ensenyava a la gent amb paràboles com la del gra de mostassa o la de la llavor que creix tota sola, s’adreça als seus companys de camí en el bonic entorn del Llac de Genesaret. Jesús “vol passar a l’altra riba”, a la Decàpolis, una regió de població pagana i de cultura hel·lenista. Ja veieu, Jesús sempre acostuma a facilitar-se la vida… Puja a la barca amb els seus deixebles i, acompanyat d’altres embarcacions, inicia el desplaçament. Jo no he estat mai al Mar de Galilea, però estic segur que deu ser un espectacle meravellós. Em resulta emocionant imaginar quins secrets deuen guardar aquelles aigües, de quins fets hauran estat testimonis. Cal pensar que el riu Jordà, també un espai destacat en la història de la salvació, és qui nodreix fonamentalment el llac de l’evangeli que avui ens ocupa.
Però el Llac de Galilea també té un costat fosc, com les persones. És com la vida mateixa: un dia te’l trobes en calma mentre gaudeixes del sol i la brisa i un altre dia resulta que és el mateix dimoni. És una mena de Dr. Jekyll i Mr. Hyde. Quantes cares amables, quants llepacrestes coneixem que, en aparença, són paisatges riberencs d’aigües transparents però, en el fons, són com dimonis als que fins i tot Jesús ha de dir: Silenci! Calla! tal i com va ordenar al dimoni de Cafarnaüm? (Mc 1,25).
Aquest episodi sinòptic de la tempesta calmada és un bon exemple per poder entendre que la Sagrada Escriptura s’ha d’interpretar en sentit ple. Cada verset està interconnectat amb l’AT per tal de donar veracitat al missatge d’Amor que Déu ens revela a través dels redactors i que està arrelat en la història: al Mar de Galilea, al llarg de la travessia, Jesús mor i ressuscita. Seguint la línia pedagògica de l’evangeli de diumenge passat, Jesús fa servir amb els seus deixebles una Situació d’Aprenentatge en tota regla. No li falta de res: una contextualització (on millor que al llac!), unes competències clau, uns objectius d’aprenentatge (la confiança en Déu), uns continguts, uns recursos, una metodologia… fins i tot l’atenció a la diversitat! Jesús els fa una mena d’examen sorpresa: després d’un temps acompanyant als deixebles, què han après? Doncs, de moment, potser han de fer servir la convocatòria extraordinària, donat que estant colpits per la por a enfonsar-se: “no et fa res que ens enfosem?” Ni tan sols la tranquil-litat de Jesús, adormit al ventre de la balena (Mt 12,40) perquè estava esgotat a causa de la seva activitat diària, és capaç de convèncer els apòstols que no hi ha perill. Per ser honest, sí honest, “que no enganya, que fa el que s’ha de fer”, hauria de dir que els apòstols també demostren valentia quan acompanyen Jesús a l’altra riba i s’arrisquen a trobar-se en problemes. Tot i així, fan cas de Jesús i s’arrisquen a enfonsar-se. I és que quan t’arrisques a enfonsar-te en pro d’una bona causa, sovint passa que… t’enfonses. No sempre Jesús juga al teu favor. Ara, a toro pasado, seria fàcil decidir: Sí, jo vaig amb Jesús! Ell em guia per camins segurs…! Però la realitat és que sovint passa que quan creus estar amb Jesús, després resulta que amb qui et trobes sembla ser el mateix dimoni. Et sents enganyat.
Malauradament, hi ha ocasions en les que te n’adones tard que tens el dimoni al costat i tu mateix et converteixes en víctima de les seves maldats. Quants llops (i llobes) amb pell de corder coneixem? Jo, ara per ara, en tinc al cap alguns. I sort que els llops són una espècie protegida i se’ls ha de respectar… En qualsevol cas, crec que viuríem més tranquils si estiguessin el més lluny possible de la civilització, amb la fauna i flora ibèriques, on haurien de ser. Amb permís de l’entranyable Félix Rodríguez de la Fuente, serien un bon reclam per als amants de la natura. I és que els llops no poden conviure amb el corders, són incompatibles. Ni tampoc els Hipocrisios ni les Pirujas de torn…Sempre fan la guitza i et fan fora del ramat amb les mentides pròpies de l’instint predador, acorralen i ataquen. És normal que els corders, preocupats, busquin la protecció del gos mastí. Igual que va fer Déu al llarg de la història d’Israel amb els reis i els profetes, ara toca suscitar mastins per poder protegir el ramat. No pot ser d’una altra manera. Jesús ens demana que no siguem tan covards i que no tinguem por a donar la cara per la veritat, malgrat l’interès dels dimonis i les bruixes en veure’ns enfonsats..
Malgrat el que pugui semblar, l’actiud de Jesús és com la d’un bon pare de família, que s’aixeca del llit tantes vegades com sigui necessari per tal d’ajudar al seu fill. És cert que els apòstols ja són grandets, però no és fàcil escodrinyar la voluntat de Déu quan estàs a punt d’ofegar-te. Però, si veuen el Mestre que està fent una becaina merescuda amb total tranquil·litat, com és que els deixebles estan espantats? Doncs perquè, de tant en tant, hom ha de prendre’s la molèstia de tocar el sofriment per comprendre les persones i compartir els sentiments dels altres. Diria que és un dels ensenyaments més importants de Jesús: l’empatia, que està íntimament lligada a l’amor. Tots dos, empatia i amor, són fonamentals per a construir relacions humanes saludables i significatives.
Quan hi ha manca d’empatia, és normal que haguem de preguntar-nos: “Qui és aquest, que fins el vent i l’aigua l’obeeixen?”. Quan no connectem amb l’altre, la més gran evidència de la història esdevé un galimatíes. I és una llàstima. L’actitud dels apòstols que acompanyen Jesús és bastant qüestionable, per això Jesús els retreu no només la manca de fe sinó també la seva reacció incoherent. Sí, senyor! Aquí no se salva ni el tato! Precisament perquè els apòstols han viscut al costat de Jesús, haurien de tenir més clares les coses. Són ells els que van dir que SÍ a Jesús, oi? A la barca, quan venen maldades, aquest sí és un sí-però-no… Sí als miracles, sí a les boniques paraules… però no a picar pedra. Gràcies a Déu, la vida és un aprenentatge i ningú no és perfecte, però crec que alguns tenen la responsabilitat d’intentar aprendre la lliçó el més ràpid possible perquè són els nostres referents. No puc evitar notar un punt d’impaciència raonable en Jesús, igual que quan retreu a Simó "que no ha estat capaç de vetllar una hora" (Mc 14,37) o quan critica la desil·lusió de Cleofàs i esposa davant la Creu de Jesús camí d’Emmaús (Lc 24,13-35).
El món és ple de feixucs d’enteniment, però no tots ho són perquè no donin més de si. Hi ha alguns que ho són conscientment, perquè volen i perquè se senten a gust sent-ho. No sé quina alegria pot donar fer la vida impossible als altres. Només se m’acut una raó: que qui ho fa, gaudeixi fent-ho. I això només té una solució: o bé un antipsicòtic perquè estan malalats; o bé un exorcisme perquè estan posseïts. Tal i com jo veig el tema, m’inclino més per l’exorcisme. Així, doncs: Vade retro, Satana!
"Pare nostre que esteu en el Cel, t'estimo, et lloo, t'adoro. Et dono gràcies per haver enviat el teu Fill Jesucrist per a salvar-me: Ell, que és el vencedor del pecat i de la mort. Et dono gràcies també per haver enviat el teu Sant Esperit que m'enforteix, em guia i em santifica. I et dono gràcies per Maria, la meva Mare del Cel, que intercedeix per mi amb els Àngels i els Sants" (Las seis puertas del enemigo. Experiencias de un exorcismo, Javier Luzón Peña).
Sant Miquel Arcàngel i Sant Benet, pregueu per nosaltres perquè ho necessitem!
Qui tingui orelles, que escolti!
Comentarios
Publicar un comentario