EVANGELI DE DIUMENGE 30 DE JUNY DE 2024. Mc 5, 21-43

EVANGELI DE DIUMENGE 30 DE JUNY DE 2024                                                Mc 5, 21-43

Jesús, en estat pur

Com m’agrada el Jesús de l’evangeli d’aquest Diumenge! Sens dubte, és la imatge d’una persona que té molt clar qui és i a què ha vingut al món. Diumenge passat, Jesús exercia d’exorcista amb el mal que hi havia al llac de Genesaret; avui, Jesús és restaurador de dignitat i donant de vida. Aquestes dues situacions s’emmarquen en la fe, la compassió i la misericòrdia de Jesús, però també en podem treure lliçons aplicables a d’altres contextos.

El primer que voldria assenyalar és com Jesús prioritza l’amor i la misericòrdia enfront la maldat dels homes. La dona que patia hemorràgies des de feia dotze anys, precisament feia dotze anys que viva en una situació de marginació social: “Quan una dona perdi sang durant molts dies, fora del temps de la seva menstruació, o quan la pèrdua s’allarga més del temps normal, quedarà impura tants dies com duri l’hemorràgia” (Lv 15,25). Això deia la llei de Déu? Més aviat no... Per això Jesús va venir al món: “No us penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes; no he vingut a anul·lar-los sinó a dur-los a la plenitud” (Mt 5, 17-19). I la plenitud no és fer patir als innocents, sinó contagiar-los l’alegria de sentir-se fills d’un Pare que els estima. Ara bé, quan aquest apunt sobre la Llei i els profetes no es té prou clar, obrim les portes a la hipocresia i a la maldat. Quan hom fa servir la Llei (pura teoria) i no la fa carn, la converteix en una mera eina per satisfer els seus interessos fastigosament materialistes. I no estem parlant de les normes de trànsit o d’una recepta de cuina de la Thermomix, sinó de quelcom molt més important com és la recepta de la felicitat que Déu ens va regalar en la persona de Jesús.

La dona que patia hemorràgies diria que és el perfil d’un veritable deixeble de Jesús. Era una dona de fe profunda i sincera, humil i a la que l’acció de Jesús li deixa una empremta inesborrable. No conec res més de la vida d’aquella dona després de la trobada amb Jesús, però estic convençut que va ser una vida de testimoni sincer i real.  No podia ser d’una altra manera després de mirar a la cara de Jesús!  Això és el que es fa quan es parla amb les persones, oi? Mirar-les a la cara. El que passa, és que quan la cara que mires no et convenç, l’instint de supervivència t’obliga a girar el cap. Suposo que deu ser una mania d’aquelles persones, com jo mateix, que no suporten les màscares. És com una mena d’acte reflex, com quan et cremes el dit i el retires ràpidament... La cara de Jesús és clarament convincent, per això la dona es busca la vida i s’arrisca per poder parlar amb ell i no li fa el buit. In extremis, la dona arriba a tocar el mantell de Jesús i només amb aquest gest tan inapreciable, Jesús la sent. Una vegada més, veiem la capacitat de Jesús de connectar amb les persones. Avui, també hi ha persones que no paren de tocar els mantells, però no són com aquella dona. L’hemorroïsa potser no és conscient que no vol un miracle sinó més aviat un encontre personal amb Jesús. Ella mateixa és coautora de la seva pròpia curació, perquè tenia fe. Altres persones sí que esperen miracles a lo Houdini, entre altres coses perquè encara no han entès Jesús, però no són conscients que elles també han  de moure fitxa i, en alguns casos, això és difícil. Coneixeu aquella dita que diu “cuando la ranas críen pelo”?. Doncs això...

Avui, tots aquells i aquelles que han mirat a la cara de Jesús, poden dir el mateix que la dona de l’evangeli? Jo no sé si l’hemorroïsa va tenir després alguna oportunitat de predicar la seva experiència als púlpits i micròfons de l’època, però estic completament segur que ho va fer des de la humilitat, la sinceritat i la fe profunda amb la que va tocar el mantell a Jesús. Avui, els púlpits i micròfons també expressen la mateixa humilitat, sinceritat i fe profunda o no deixen de ser càtedres universitàries de pura teoria? Paso palabra...

Un altre episodi entranyable és el del retorn a la vida de la filla de Jaire. El pare de la nena de 12 anys era un líder de la sinagoga, però no dubta en demanar ajuda a Jesús. És una manera de demostrar la seva senzillesa. Un altre hauria dit: sóc un líder de la sinagoga. Jo m’haig de rebaixar? Doncs sí, perquè reconeixes la condició de Jesús i deixes la vida de la teva filla a les seves mans. Quina prova d’honradesa i de reconeixement de la seva petitesa! Això ho fa el pare, però l’evangeli afirma que alguns “se’n burlaven” i Jesús “els treu tots fora”. Ja sabem prou bé que al món hi ha persones que acostumen a mostrar una façana de pietat, fe i humilitat però, després, se’n burlen dels altres, els utilitzen, els manipulen, els avergonyeixen, els acomiaden i els repudien, com a la dona de les hemorràgies. El que més els importa és mantenir una imatge pública positiva i solvent. Sort que, com afirma la dita i Hisenda, “abans s’atrapa a un mentider que a un coix”.

Jesús mostra una empatia profunda quan reconeix el sofriment de la filla i dels pares, per això no dubta en respondre al seu neguit, sense pressa, però sense pausa. La filla de Jaire ja era morta i, per tant, també estava en situació d’impuresa però fixeu-vos com Jesús “l’agafa de la mà”, arriscant-se a tornar-se impur. Atenció a l’esperpèntica situació que es podria provocar: Jesús, Déu fet Home, queda impur per compadir-se d’una nena malalta. En fi, res que no passi a l’actualitat. Sovint queden impurs aquells que defensen la justícia mentre els autèntics impurs fan visites paternals pel món disfressats fent el paripé... 

L’episodi de la filla de Jaire és una nova lliçó de Jesús relacionada amb el repte antropològic més gran, que és la mort. La filla de Jaire no ressuscita, donat que és evident que va tornar a morir. Al final, el més important no és que resusciti o torni a la vida, el que més importa és que tothom tingui clara quina és la concepció de la vida. La mort, és l’extinció del temps de l’home, però no és l’extinció de la vida. La mort, entesa com a derrota, resulta ser una interpretació imperfecta de la vida. Fins i tot, davant d’aquest esdeveniment escatològic, hi ha persones que en fan burla i obliguen Jesús a fer-los fora. Amb tot, el Mestre es queda amb els que realment s’ho prenen seriosament: la mare, el pare i els tres apòstols que l’acompanyen a l’episodi de Getsemaní i la Transfiguració. Els altres, els ha deixat fora, perquè comentin la jugada o s’afegeixin a l’espectacle planyider, als aldarulls i als plors impostats que passen factura (literalment). Jo entenc que, quan els toqui a ells, sortiran corrents per intentar trobar Jesús portant a la butxaca una bona dosi de victimisme i mentides per veure si col·la o no. El buscaran per tocar-li el mantell... Són tan babaus (no sé com és el femení de babau...) que es pensen que Jesús es xucla el dit. Segurament tindran excuses molt bones, fruit d’una mentalitat perversa, però també recordaran aquesta frase de Mt 6 que diu: “en veritat us dic que ja tenen la seva recompensa”. Ara que penso, potser ni tan sols els importa la reacció de Jesús perquè mai no l’han tingut en compte...

Ara per ara, els dos episodis de l’evangeli ens descriuen el veritable poder de la bondat, la humilitat, la compassió i la fe genuïnes enfront els formalismes, la superficialitat i la hipocresia barata. L’actitud de l’hemorroïsa i la de Jaire (i la de tants d’altres) constitueix la veritable litúrgia, amb el permís del SC 41, amb la qual donem culte a Déu. La resta, sense aquests referents irrenunciables, només és postureo y del bueno...

Sant Transparenci, Sant Honestí i Santa Humildina, ajudeu-nos a aixecar-nos i pregueu per nosaltres!

Bromes a part, 

Maria, Mare de Déu, ajuda'ns a ser com la dona d’aquest evangeli i Jaire, guia'ns amb el teu amor i humilitat per tal de seguir fidelment Jesús en el nostre dia a dia. 

Qui tingui orelles, que escolti!