EVANGELI DE DIUMENGE 14 DE JULIOL DE 2024. Mc 6, 7-13

EVANGELI DE DIUMENGE 14 DE JULIOL DE 2024.                                                      Mc 6, 7-13

“Si una població no us acull ni us escolta, sortiu-ne i espolseu-vos la pols dels peus com a acusació contra ells”

Aquest evangeli em recorda unes paraules que St Pau va dirigir a Timoteu que sempre m’han cridat l’atenció: “Tu persevera en el què has après i has acceptat recordant qui t’ho ha ensenyat" (2Tm 3, 14). Jesús també tenia molt clara l’actitud que s’amagava darrera d’aquestes paraules. Per això, malgrat la incomprensió mostrada als evangelis de les setmanes anteriors, Jesús persevera. Avui, parlaríem d’un tossut Jesús de Natzaret, però jo diria que més que tossut és coherent. Alguns potser parlarien d’orgull, però jo diria que és integritat perquè només parlarien d’orgull aquells que tenen al·lèrgia a la transparència i a la netedat. Coneixeu algú amb aquestes característiques? Si no us ve al cap ningú, feu-vos a la idea que, com deia la nena de la pel·lícula Poltergeist: “Ya están aquí!”...

Aquesta coherència de Jesús fa que li rellisquin les crítiques que volen posar barreres a la seva missió evangelitzadora. I com que Jesús ens necessita (des del principi dels temps), ens demana ajuda  (en aquells moments, personificada en els Dotze) i els (ens) envia de dos en dos. Una altra vegada una bonica referència a la dimensió comunitària de l’ésser humà, remarcant la necessitat que tenim els uns dels altres. Entenc també que, en aquest cas, és important anar acompanyat per tal de donar un testimoniatge vàlid segons la llei d’aquell temps. Però suposo que Jesús aprofita per fer-ho bé de cara a la galeria, per mostrar un format creíble a la predicació.

Jesús dona poder als Dotze sobre els esperits malignes… però sobre els esperits malignes, no sobre les persones. Crec que és important remarcar-ho, sobretot per aquells i aquelles que pensen que un càrrec o una mitra (ho dic pels apòstols) et dona el dret a anul·lar la llibertat dels altres i, per extensió, la seva dignitat. El poder que adquireixen els apòstols és per intentar millorar el món i no pas per convertir-lo en una dictadura. Per això, els esperits malignes són el primer objectiu perquè són l’obstacle que impedeix que triomfi el Bé i l’Amor. I, després, arriba la instrucció: “No prengueu res per al camí, fora del bastó: ni pa, ni sarró, ni cap moneda. Poseu-vos les sandàlies, però no us emporteu dos vestits” i “Quan entreu en una casa, quedeu-vos-hi fins que deixeu aquell lloc. Si una població no us acull ni us escolta, sortiu-ne i espolseu-vos la pols dels peus com a acusació contra ells”.

Mare de Déu! Em pregunto quants apòstols d’avui segueixen aquestes indicacions… Anem per parts. Jesús diu que “no han de prendre res” perquè no necessiten res, només que l’Esperit sigui el seu company de camí. Una manera de posar de manifest que, després de Déu, tot és secundari. Ja ho deia la Santa, “solo Dios basta”. Ara, quan som enviats, també sortim sense res? O, més aviat, agafem de tot menys Allò que importa? Sovint passa que, per molt que Jesús sigui tossut, no ens adonem que camina al nostre costat. De vegades som uns grans feixucs d’enteniment! Però, és clar, costa d’empassar que els feixucs d’enteniment siguin precisament els nostres apòstols, oi? Jo, que sóc un pobre pecador, busco ajuda d’un altre… Claríssim… Ups, ara que penso, potser es compleix el que apunta la dita: “en terra dels cecs, el borni és rei”. De cara als entesos, ja sé que em direu que el poder que Jesús va conferir als apòstols no està condicionat a la seva santedat i tot plegat… però potser estareu d’acord amb mi quan considero que, si bé és cert que el poder rebut no està condicionat a la santedat, sí que està vinculat a la humilitat i, per ser humil, no cal cap imposició de mans.

Respecte al bastó, sí, encara el porten. Però no sé si tots tenen clar que és un estri en el qual es poden recolzar al llarg dels interminables camins i no un ceptre reial (com alguns es pensen). No saben que és un signe de servei i no de poder i, per tant, creuen que només s’han de preocupar de que no desentoni amb les vestidures. Trist. Ara que penso, si ho mirem pel costat bo, com que alguns no el fan servir com cal, els dura més temps i no hem de llençar els diners (de tots) per comprar-ne de nous. Ves per on, una avantatge!

“Poseu-vos les sandàlies”, segueix Jesús. Ens està demanant que ens preparem, que farem uns quants quilòmetres, que no serà fàcil. Per tant, roba còmoda per no tenir cap impediment en avançar. És un peregrinatge, com el viatge a Jerusalem en temps de Pasqua. Un viatge que, de vegades, era perillós perquè podies trobar-te amb bandolers i gent poc recomanable. Els que no volen caminar (mullar-se, vaja), no cal que portin sandàlies. Poden quedar-se descalços, a la vora del mar, refrescant-se els peus. Diuen que caminar per la platja va bé pels peus i la circulació. Doncs, vinga, a relaxar-se! Els altres que es preocupen per la salut de la comunitat, ja es mullaran. La resta, que mirin cap a un altre costat, que parin la mà i que passin factures. Ja deien els Proverbis: “Un bon plat a taula, qui el trobarà!”... ah, no! que es referia a la “dona forta”! Disculpeu el lapsus. És el que té l’exègesi bíblica…

I la part que més m’agrada és la d’espolsar-se la pols dels peus. Si agafessim tota la pols que actualment podria sortir dels nostres peus, podríem reomplir els buits de totes les platges de la Mediterrània... Haurem d’agrair els que no acullen ni escolten el poder disposar de platges ben acondicionades. Per a molts, és difícil respondre a la conversió que demanen els apòstols quan, realment, el que implica convertir-se és adonar-se de la pròpia petitesa i debilitat confiant plenament en Déu. Però quan confiar en Déu significa convertir-se un personatge secundari, la llista d’aspirants sol ser curta. Quin dilema!

Ara, posem-nos seriosos. 

Senyor, ajuda’ns a reconèixer allò que és essencial en les nostres vides, tal i com Jesús va ensenyar als seus deixebles.

Qui tingui orelles, pa, sarró, i moneda, que escolti!