Un profeta només és menyspreat al seu poble
Jesús decideix
tornar amb els seus deixebles al poble en què va passar la infància. Tenint en
compte el cansament que implica el seu ministeri (recordeu que fa poc Jesús
s’adormia a la barca...), suposo que decideix desconnectar, buscant la
companyia de la família i les cares conegudes de la seva infància. Jesús, com
tothom, també tenia una zona de confort.
Quan hom arriba a
casa seva després d’un temps, s’espera una bona acollida. S’entén que quan una
persona estimada torna a casa, el que es fa habitualment és matar el vedell
gras per tal de celebrar-ho, oi? (Lc 15,11-32). Doncs el que es va trobar
Jesús quan va arribar a Natzaret va ser la indiferència, el despreci i la
desautorització. I tot plegat és curiós. Com és possible que, coneixent qui era
Jesús des del principi perquè havien estat testimonis del seu naixement, de la
situació amb Josep, el tractessin com a un estrany? Doncs té raó l’evangelista
quan diu que “un profeta només és menyspreat al seu poble, entre els seus
parents i a casa seva”. I això, per què? Perquè viure des de la coherència, des
dels principis sòlids i buscant la veritat és una professió de risc. Tant és així,
que fins i tot pots guanyar-te la desaprovació de la teva pròpia gent. Aquest
evangeli n’és una mostra més, perquè fa tres setmanes que vam llegir a l’evangeli
com familiars i Mestres de la Llei consideraven que Jesús “havia perdut el
seny”. Llavors, jo comentava que això és devia a que actualment és una
excepcionalitat trobar una persona com Jesús que sigui honesta, honrada i
transparent. I quan et trobaves aquesta persona, el més fàcil era atacar-la
perquè ningú no la pogués imitar, no fos cas que es desfés l’statu quo que
beneficiava només uns quants.
Us imagineu que la
coherència, l’honestedat i la transparència fossin altament contagioses?
Malauradament, desapareixerien del mapa algunes persones, perquè els seus sistemes immunològics no ho resistirien. El
sistema immunològic d’aquests individus crea barreres i mecanismes de defensa
per tal d’evitar enfrontar-se a veritats incòmodes sobre ells mateixos. La hipocresia,
la maldat i la poca transparència actuen com un escut que els protegeixen del
que no estan disposats a suportar. Igualment, el sistema immune dels hipòcrites
perfecciona estratègies per mantenir la seva pròpia façana, desenvolupant una
resistència cada vegada més gran a l’autoreflexió i a la honestedat. Però, de
vegades, pot passar que el sistema immunològic de l’hipòcrita ataqui per error
les seves pròpies cèl·lules (malaltia autoimmune) i això pot fer que la
discrepància entre allò que es fa i allò que es diu generi tensions
psicològiques i emocionals, causant un malestar intern important.
Però, no patiu!
L’endocrinologia està per solucionar aquests problemes! Primer s’ha de fer un
bon diagnòstic. Els hipòcrites cantan como una almeja... Per tant, primer
tema solucionat. Segon, cal un bon tractament mèdic. Als hipòcrites els acostuma
a funcionar la medicació immunodepressora. Bàsicament, això consisteix en
dir-los a la cara, sí, a la cara, que, a diferència del que poden pensar, les
persones no som idiotes i que si es pensen que poden riure-se’n a la cara dels
altres, sí, a la cara de les persones tota la vida, ho tenen cru... Tercer, un
estil de vida saludable. Això, amb els hipòcrites, implica cuidar les
companyies. Si t’envoltes de persones que no paren d’enganyar i de tenir doble
cara, es fa impossible reduir l’activitat de les cèl·lules hipòcrites del
sistema immunològic. Per tant, cal fugir dels pares i mares de la mentida,
com a mínim, mantenir-se el més lluny possible. I quart, potser provar amb
teràpies complementàries, com podria ser intentar durant deu segons dir només la veritat. Sé que per alguns és complicat, però tot és possible si hi ha una mica
d’esforç (detecteu la ironia?).
No voldria ser
dramàtic, però si després de veure néixer Jesús i de comprovar que ja des de
ben petit el fill de Maria (i de Josep) revelava el Pare, la gent del poble no
accepta la seva autoritat, apaga y vámonos! Què esperaven? Que Jesús els
lliurés el seu currículum o què? No em direu que fa 2000 anys també existia la titulitis?
Doncs sí. Existia. No hi havia títols però hi havia mestres i deixebles. Només
podies ser mestre si havies estat deixeble. I ningú coneixia el Mestre de Jesús...
És clar, com que el seu mestre va ser Déu Pare, no compta! No era una educació
reglada i, per tant, no oficial i, per tant, sense dret a títol. Buf, doncs
espero que a Jesús no se li acudeixi tornar-nos a visitar perquè aquí tenim
gent que sap de tot sis vegades i a Jesús no li farien ni cas...
La pregunta és:
coneixem Jesús de Natzaret, de veritat? O només sabem allò que necessitem saber
per tal d’obrir-nos pas en el mundanal ruido? Segurament, hi ha gent que
fa servir Jesús com a tapadora i amaguen una foscor que és molt difícil d'erradicar. Malauradament, aquestes persones són tan fosques que ni tan
sols la llum de Jesús pot il·luminar. Aquests, tindran l’última oportunitat de
presentar la factura el dia del judici particular. Abans, però, potser hauran
de passar comptes a d’altres sales...
De tot cor, espero
que quan Jesús decideixi tornar a casa no es trobi amb la rebuda descrita a l’evangeli
d’aquest diumenge. Però em sap greu dir que, per desgràcia, no ho tindrà gaire
fàcil perquè, com molt bé diu Marc, encara avui els profetes que denuncien les
injustícies continuen sent menyspreats a casa seva. No tinc clar si això és ser “experts en
humanitat”...
Qui tingui orelles, que escolti!
Comentarios
Publicar un comentario