EVANGELI DE DIUMENGE 28 DE JULIOL DE 2024. Jn 6, 1-15

EVANGELI DE DIUMENGE 28 DE JULIOL  DE 2024                   Jn 6, 1-15

Fem un Jeremies?

La primera preocupació de Jesús és alimentar la multitud. És un gest que l’honora, l’humanitza i divinitza a la vegada. Jesús atén allò que és bàsic, l’aliment, i defuig els extremismes i formalismes típics de l’època que penalitzaven, per exemple, quan caminaves un quilòmetre en dissabte.

Aquella gran gentada necessitava menjar però, vet aquí, un noiet es convertirà en el protagonista de la història. Tenia cinc pans i dos peixos i els posà a disposició de la gent. Preocupar-se pels altres és la solució a tots els problemes, mirar cap a un altre lloc, inventar-se excuses barates i amagar conscientment la veritat només els agreuja.

A l’escena que relata l’evangeli, i que de ben segur va tenir un gran impacte a la comunitat primitiva perquè els quatre evangelis en fan referència, hi ha un bon treball en equip: la voluntat de la persona i la mà de Jesús. Tot funciona amb una harmonia especial perquè l’una necessita de l’altra. De totes maneres, si Jesús hagués volgut fer aparèixer un forn de pa i una peixateria enmig d’aquella muntanya, ho hauria fet sense problema. El que passa és que no hauria servit de res perquè l’única manera d’aprendre a compartir i estimar és compartint i estimant. Si esperem a que s’obri el cel perquè Déu ens faci de Gran Houdini, ja podem esperar asseguts. Déu es revela a través de les situacions més quotidianes, una altra cosa és que no vulguem escoltar-lo perquè no ens interessin les seves veritats.

Quan som conscients del que cal fer i no ho fem, ens molesta que algú ens ho recordi per això és més fàcil esperar el miracle, perquè els autèntics signes no són visibles amb els ulls de l'egocentrisme i la hipocresia. Per tal d’entendre els signes, cal reeducar la mirada, lluny dels diners, del materialisme i de la mentida. Els deixebles de seguida se n’adonen que no tenen prous diners per comprar menjar, però només a un noiet se li acut una solució oferint allò que té. Jesús, com sempre, ens posa davant d’un desafiament adaptatiu esperant que la nostra resposta s'adeqüi al que s’espera d’un deixeble. No sé si és important o no el detall, però Felip pensa directament en els diners que són necessaris per alimentar la multitud, mentre que una persona anònima, que segur no coneixia tant Jesús com ell, aposta directament per la solidaritat. Curiós. 

Maria, a les noces de Canà, va dir a Jesús: “no tenen vi” i tots sabem com va acabar. Què responen els deixebles a Jesús a l’episodi d’avui? “Ni amb dos-cents denaris no n’hi ha prou”, però cap d’ells li diu a Jesús: “no tenen menjar”.

La pregunta de Maria apuntava a la filiació divina de Jesús… i la resposta dels deixebles, a on apunta? Aquesta potser no era la pregunta que calia dirigir a Jesús, més aviat haurien d’haver dit “feu el que ell us digui”. El problema és que sovint creiem que Jesús és un solucionari en el qual podem trobar totes les respostes, però no caiem en el compte que per obtenir bones respostes també cal fer bones preguntes i fer-les com cal i a qui cal, sense por, perquè amb la por ens convertim en còmplices. Per exemple, l’Església que tenim és la que volem? Tots els nostres pastors es preocupen per la gran gentada? O només es conformen afirmant que “ni amb dos-cents denaris ni haurà prou” mentre els altres es mullen i donen la cara? Santa paciència!

Tenim un greu problema quan el pastor només es preocupa pels diners o es deixa endur per la superficialitat i l’egocentrisme i ha d’esperar que un anònim prengui la iniciativa. En el cas de Jesús, sabem que és una situació provocada per posar a prova els deixebles. Suposaré que tots els nostres pastors imiten a la perfecció Jesús (ja veieu, sóc un home de fe o un il·lús, depèn com es miri…). El nostre amic anònim ens ha proporcionat pans i peixos, però la presència de Jesús ho ha convertit tot plegat en un banquet de noces. És cert que cal confiar cegament en el Senyor, però si nosaltres no posem de la nostra part, convertim Déu en una mànega contra incendis que només es fa servir en cas de necessitat.

Malauradament, ens fan falta més noiets com el de l’evangeli per tal de poder mostrar quina és la manera d’actuar d’un cristià. Sovint, aquestes persones viuen a l’ombra de la solemnitat, la ritualització i les vestidures mentre guanya la superficialitat i la foscor dels responsables que suposadament han de mostrar l’autèntic rostre de Jesús. Aquests individus es passen el dia mirant el compte corrent comprovant si tenen dos-cents denaris i fiscalitzant les iniciatives de les persones de bon cor, però resten impassibles veient com el grup es desintegra en benefici dels ecònoms de la casa i companyia: “Poderoso caballero es Don Dinero”. D’aquesta manera, ens anem quedant sense noiets i sobreviuen els llepacrestes, com voltors, esperant la part que els toca.

A aquestes altures de la pel·lícula, no crec que ens calguin aquests tipus de senyals prodigiosos perquè estic segur que, si ens ho plantegem, tindríem pa i peixos per a tothom. Però, és clar, per això fa falta estar convençuts que l’autèntic signe és aquell que surt de la humanitat que compartim amb Jesús i que ens mou a ser solidaris i empàtics amb els germans. La divinitat, tot i que alguns es considerin déus, deixem-la per la Família Trinitària.

Em sap greu (bé, no gaire…) per tots aquells que es senten intocables per allò que porten al cap o per les vestidures que duen perquè, si creuen que els hem d’idolatrar, van llestos. El ministeri no és una armilla antibales, més aviat és una capa fina a través de la qual es revela la Persona i l’acció del Crist. No hi ha res de Crist en la mentida, la hipocresia i la manca d’escrúpols… a no ser que ho tingui mal entès. Com que sóc un simple batejat, potser estic equivocat. A més, qui sóc jo per qüestionar aquests que es pensen que són intocables!

L’únic intocable és Déu. La resta, que esperi el seu torn… I, si Déu vol, no caldrà esperar al Judici Final perquè com que “un arbre dolent no pot donar fruits bons” (Mt 7), de seguida se’ls veu el llautó. Ja comença a ser temps, doncs, de “fer un Jeremies” i passar comptes per tot el mal que estan fent. De totes maneres, keep calm, tot arribarà. És només qüestió de temps. Be water, my friend.

Així, doncs, que Nada te turbe, nada te espante. Todo se pasa, Dios no se muda. La paciencia todo lo alcanza. Quien a Dios tiene, nada le falta.

Santa Teresa de Jesús, pregueu per nosaltres.

Qui tingui orelles, que escolti.