Xafardejar ha estat sempre un esport nacional. A molta gent li agrada dir i saber dels altres, no per preocupació, més aviat per pura curiositat morbosa. Poca feina! Tant se val que es conegui la persona, sempre es pot trobar algun affaire que serveixi per omplir les tardes a la fresca. Aquí no importa que la víctima sigui una bona persona. Sovint, mentre més bona persona, més víctima. Això és qüestió d’escrúpols…
A l’evangeli d’avui, Joan ens diu que “els jueus es posaren a murmurar” perquè Jesús havia afirmat que era el pa que havia baixat del cel. I, a sobre, entren en contradiccions i es pregunten: “no coneixem el seu pare i la seva mare?” O “no és Jesús, el fill de Josep?”. Precisament, Jesús es comporta així perquè és el fill de Josep i de Maria! Els jueus van ser testimonis del naixement especial de Jesús, de la seva infància tan particular… i encara dubten de la filiació divina de Jesús? Doncs què esperaven d’un nen al qual uns savis d’orient van buscar per tal de poder-lo adorar? Què esperaven d’un nen de dotze anys al qual escoltaven bocabadats els mestres de la Llei a Jerusalem? Així que el safareig sobrava…
Alguns dels que afirmen que segueixen Jesús de vegades es queden a mig camí. Per què? Doncs perquè se n’obliden que Jesús no actua sol donat que revela el Pare. Qui se sent atret per Jesús és perquè respon a la crida del Pare. A molts els interessa la Jesusologia, però no li donen cap espai a la Cristologia i se’ls escapa que Jesús és l’ungit, el messies esperat que revela el Pare. Avui hi ha molts que segueixen Jesús i que el consideren un model a seguir, però no més que a Buda o a Confuci. El confonen. El veuen només com a referent de la Llei i els profetes, però Jesús és més que això perquè representa la Nova Aliança, la que s’allunya dels formalismes i la manca d’humanitat i busca la complicitat amb Déu.
Avui, la falta de respecte que hi ha cap a Déu és flagrant en algunes persones que el representen institucionalment. Són, com s’interpreta a la primera lectura d’avui, les Jezabels, els Acabs, els Hipocrisios i les Pirujas que s’inventen ídols basats en la mentida, la maldat, l’egoisme i la manipulació per tal d’anar en contra de l’autèntic Déu d’Israel. El profeta Elies s’enfronta a la maldat que al Regne d'Israel estan imposant els monarques, però està a punt de defallir mentre es dirigia a les arrels del jahvisme, que és l’Horeb. Fins i tot demana la mort! Però Déu l’encoratja a continuar, ajudant-lo amb un mannà de pa cuit i aigua que prefigura la font de vida de la Nova Aliança segellada amb Jesús.
Elies es dirigeix a l’Horeb per recarregar piles, busca la font. Ell ho té clar. Tres mil anys després, alguns profetes d’avui s’han oblidat de les fonts i s’han pujat al carro de la idolatria i la immoralitat, com la Jezabel, actuant amb la impunitat que creuen que els dóna el càrrec. Aquests no coneixen l’Horeb, només els vedells d’or i les intrigues de palau. Menystenen el pans cuits i l’aigua, perquè prefereixen mannàs de cinc forquilles perquè paga la casa. I les conseqüències les pateix un poble desencisat i desanimat, com el profeta, que no demana la mort com Elies, però perd les referències i és obligat a allunyar-se de Déu perquè, no sé vosaltres, però no és fàcil seguir les directrius dels hipòcrites.
Després arriba el discurs escatològic, però aquest no interessa a alguns perquè significa anticipar aquí i avui la vida eterna. La vida eterna significa viure en comunió amb Déu, seguint els principis de l’amor, del servei i de la fe. I hi ha persones que consideren que no compensa perquè seguir aquests principis implica ser transparents, honestos, solidaris i això és un esforç que no tothom està disposat a fer, ni tan sols els que s’hi han compromès. Això sí, demanen que ho facin els altres. “Haz lo que yo digo…”
Qui tingui orelles, que escolti!
Comentarios
Publicar un comentario