COMENTARI DE L'EVANGELI DE DIUMENGE 10 DE NOVEMBRE DE 2024. Mc 12, 38-44

COMENTARI DE L’EVANGELI DE DIUMENGE 10 DE NOVEMBRE DE 2024. Mc 12, 38-44

No us fieu dels mestres de la Llei!

Què bonic que coincideixi aquest evangeli amb el Dia de l’Església Diocesana! En boca de Marc, Jesús ens dona una classe magistral de quina és l’actitud que hauriem de tenir els membres de la comunitat cristiana. I a mi, que m’agrada tant això de trobar paral·lels que m’ajudin a reflexionar sobre el meu entorn, em sembla que aquest text és molt actual.  

En primer lloc, Jesús ens posa en alerta contra els mestres de la Llei, és a dir, contra alguns dels dirigents de les comunitats, de l’Església ara. “Aneu amb compte”, diu. Va bé tenir-ho present, perquè sovint les aparences enganyen.  Cal destacar que Jesús és molt directe i no tem les possibles repressàlies que pugui patir per condemnar l'abús de poder. No té por de dir el que pensa: “els agrada passejar-se amb llargues vestidures”, “que la gent els saludi”, “que els facin ocupar els seients d’honor”. A més, afegeix que “devoren els béns de les vídues i fan veure que preguen llargament”. Quanta raó té! Jesús està desemmascarant els falsos perquè no els suporta, no suporta la seva vanitat ni el seu orgull. Avui diumenge, Jornada de Germanor, Jesús ens fa una crida a la gestió responsable, perquè no podem malbaratar, no podem fer despeses innecessàries i hem de pensar molt bé què fem amb els diners, oi que sí? Perquè, què pensaríem els fidels d’una diòcesi si veiéssim que es passen factures desorbitades per serveis, que es signen contractes top, que es paguen les despeses alienes (tot plegat amb els diners de tots i totes) i que es practica la simonia i el nepotisme? No estaria bé, oi que no?  Perquè, si passés tot això,  llençaríem a la brossa l’esforç de moltes persones que, com la vídua de l’evangeli, aporten tot el que poden, oi que sí?

Aquests mestres de la Llei fan servir la religió per sortir-se amb la seva, per sobresortir entre els altres i, de retruc, gaudeixen d’una vida fàcil fonamentada en la mentida i la falta d’honradesa. Això Jesús no ho pot suportar i jo tampoc. Després, al costat dels mestres de la Llei, sempre hi ha els palmeros que fan de rèmores que s’alimenten de les sobres que acostumen a ser bastant més que dues petites monedes de coure. Davant d’aquesta situació, es fa necessària l’acció ràpida i contundent perquè aquesta gent està fent molt de mal i no representen la Bona Notícia que, suposadament, tenen l’encàrrec de predicar. 

L’Església de veritat, la que va convocar Jesús, es troba, precisament, a les vídues pobres no als discursos buits ni als somriures impostats, ni a les riques vestidures, amb o sense mitra. D’aquestes vídues pobres haurien d’aprendre alguns dels actuals líders i representants religiosos que no paren de redactar discursos populistes per tal d’amagar unes intencions que disten amb escreix dels valors de l’Evangeli. 

Preguntem als cristians ofesos, als voluntaris desplaçats i als gestors substituïts si ells i elles consideren que l’Església pot actuar lliurement moguda per l'acció voluntària i generosa dels qui estimen Jesús o si alguns dels seus membres tallen les ales a aquesta voluntat i generositat i la substitueixen per la irresponsabilitat, la mentida, l’orgull i les ànsies de poder. Què dirien?

I qui diria Jesús que és responsable d’aquesta situació? Les parròquies? Els cristians que, dia rere dia, es mantenen dempeus malgrat les tempestes? Els voluntaris i voluntàries que, decebuts, són convidats a deixar de col·laborar? Jo crec que no. Les diòcesis no són una empresa, però deu haver algú o alguna que les administri, oi? Crec que dec tenir per aquí un exemplar del Codi de Dret Canònic…

El meu desig seria que, per un moment, aquests tipus de gestors es trobessin cara a cara amb Jesús per tal d’adonar-se i d’avergonyir-se de tot el que estan fent. De moment, em conformaria veient com l’autoritat pertinent para els peus a aquests individus i individues. Ara per ara, i mentre continuo suportant la hipocresia d’uns quants, l’únic que em queda és confiar i pregar. 

Qui tingui orelles, i un exemplar del Codi de Dret Canònic, que escolti.