COMENTARI DE L’EVANGELI DE DIUMENGE 3 DE NOVEMBRE DE 2024. Mc 12, 28-34

COMENTARI DE L’EVANGELI DE DIUMENGE 3 DE NOVEMBRE DE 2024. Mc 12, 28-34

Escolta, Israel!

Tornen a entrar en escena els mestres de la Llei però, en aquest cas, no van amb males intencions. Sembla que el fariseu havia estat present en la discussió que Jesús havia tingut amb els saduceus i veia la resposta de Jesús molt encertada. Per tant, la pregunta que li fa no és una trampa, respon al desig de conèixer què és important de cara a viure d’acord amb la voluntat de Déu. Menys mal! Ja començo a estar fart de les persones que sembla que gaudeixen només quan comprometen als altres o quan imposen els seus molt qüestionables principis amb un estil inquisitorial, com feien els fariseus dels evangelis que hem escoltat últimament. Aquest mestre de la Llei reconeix la saviesa de Jesús i li demana que l’ajudi a comprendre. Llàstima que tots els mestres no siguin com ell…

Hi ha preguntes i preguntes. Aquelles que busquen respostes sinceres i útils per tal de dur-les a la pràctica (la del fariseu d’avui) i aquelles que només busquen el que convé a uns interessos particulars, com la dels altres fariseus: si la resposta no em beneficia, és la millor excusa per culpar i per criminalitzar. Un cop es sent la resposta que no agrada, és el moment de les recriminacions infantiloides i absurdes: “Tu ets una orgullosa” o “jo sóc qui mana” o “jo sóc família de…” i tantes i tantes respostes que també podria donar qualsevol primat mitjanament intel·ligent.

Aquells que estan tan hipnotitzats per la ritualització excessiva i la institucionalització irracional de la fe, no tenen temps per aprendre preguntant, donat que ja tenen la resposta, i no és precisament la correcta perquè no l’han buscant en Déu, més aviat en els seus melics. Aquestes persones encara s’han quedat en l’antropocentrisme renaixentista, viuen al segle XVI, i es creuen que són el melic del món, esmentant de passada a Déu, però focalitzant en els seus propis interessos. La veritat, no sé com es fa això, és una mena de despotisme teològic a l’estil del despotisme il·lustrat de les monarquies europees del XVIII? És un quiero y no puedo o un puedo y no quiero? Faig servir Déu perquè, si no ho faig, no puc pagar factures però, al final, Déu el poso l’últim a la llista de prioritats?.

És bonic veure que quan a Jesús li pregunten sobre el primer manament, ell fa referència a la primera pregària que va resar al matí, el Shemà. No esmenta ni el Decàleg ni els 613 preceptes que diu la tradició. És una declaració de la seva fe i adhesió personal a  Déu. Què més es pot demanar? Hi ha res més important que expressar, sincera i directament, aquesta adhesió a Déu? És això menys important que curar algú en dissabte? O que caminar més de no sé quants passos en dissabte? Doncs resulta que per alguns fariseus, d’ahir i d’avui, sí que ho és. És més important tenir ben posades les filactèries, que no pas mostrar-se davant Déu tal com ets. És més important mantenir una posició, que no pas admetre que s’està fent mal a les persones. És més important arxivar els casos per tal de guardar les aparences i salvar la pell, que no pas afrontar les responsabilitat de cadascú i defensar la justícia.

I és que en aquest evangeli es pot veure clarament que Jesús ens mostra un Déu que no ordena, només demana que l’escoltem. No obliga a fer res que no vulguem, l’únic que ens demana és que li donem l’oportunitat d’escoltar-lo. El jove ric dels sinòptics el va escoltar, cert, però després va fer el que va creure oportú. Jesús no el va obligar a tornar, però el va estimar des del principi. I per què Jesús va estimar l’home ric de l’evangeli si, malgrat les seves paraules, no el va seguir? Molt fàcil: perquè Jesús sí que escolta el seu Pare. I la conseqüència d’escoltar Déu és sempre l’AMOR. Per això, Jesús, vincula els dos manaments, el d’estimar Déu i el d’estimar als altres, perquè és un pack indivisible.

Si fem el que Jesús va dir al mestre de la Llei, no serem pas lluny del Regne de Déu. Però, el problema (i no és petit) és saber com li dius al mestre de la Llei, quan sigui necessari, que no ho està fent bé i que no ha entès el que Déu vol de tots nosaltres. Certament, li pots dir, però si aquest mestre està convençut que Déu és l’única manera que té de respondre als seus desigs terrenals, com ho fas? Si ho fas, sempre corres el risc que s’arxivi el retret. Tampoc no m'estranya, portem 2000 anys arxivant retrets.

Alguns i algunes, quan Déu parla, només senten bla, bla, bla… El que no entenc és com poden donar-nos lliçons de com escoltar Déu si, precisament aquests individus, sembla que passin d’ell olímpicament. Ara que penso, potser fan tot el que fan per imitació, com els ximpanzés… I, actuant així, ens volen ensenyar a descobrir el nostre sentit de la vida? Doncs estem arreglats: És més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla...

Qui tingui orelles, que escolti.